“Compañía K”: un llibre de guerra per convidar a la pau

Per parlar de la pau, res millor que una bona guerra. L’afirmació pot semblar agosarada, però no ho és tant: només cal veure les iniciatives que han anat apareixent en l’actual centenari de la primera gran Guerra Mundial, la del 14. Per no caure en els mateixos errors que la van provocar, sembla que funciona ensenyar ben clar (i moltes vegades) les bestieses que la gent normal pot arribar a fer o consentir en nom d’ideals i d’interessos ben argumentats. Aquest any hem pogut esgarrifar-nos amb documentals, exposicions fotogràfiques, reedicions de llibres sobre el tema…

Ja fa un parell d’anys es va traduir per primera vegada al castellà un llibret que paga molt la pena: Compañía K, de William March (Libros del Silencio, 2012). Són 113 històries breus que mostren episodis de guerra dels membres de la companyia. La paraula és aquesta: mostren. Amb tot el realisme, sense gaires reflexions del narrador (de vegades sentim les dels protagonistes, vivint l’escena). Com una exposició de fotografies en blanc i negre, carregades de realisme i objectivitat. Molts absurds, moltes morts, molt dolor sense sentit. Després de llegir aquestes pàgines és difícil defensar la guerra, trobar-hi bellesa, idealitzar els herois. Veiem nois patint, persones joves amb la vida escapçada.

Us recomano la visita al web de l’editorial. A més de les típiques cites elogioses de veus amb prestigi, al final recull un grapat d’enllaços a ressenyes del llibre aparegudes a diferents mitjans i pàgines sobre lectura.

Alí i Nino, una història d’amor

La d’Ali i Nino (Libros del Asteroide, 2012) és una bella història d’amor, una molt bona narració de Kurban Said. Ell, Ali Khan, un jove aristòcrata musulmà, una mica estirat, hereu dels perses mil·lenaris; ella, Nino, una princesa georgiana, una cristiana guapa i amb geni. Tots dos, adolescents, enamoradíssims, inconscients. Potser els contrastos són el més interessant del relat: orient i occident, islam i cristianisme, deserts i ciutats majestuoses. Els joves enamorats comparteixen protagonisme amb les seves famílies, d’antigues tradicions, entre guerres i joia, heroïsme i tragèdia. La novel·la està ambientada a l’Azerbaidjan de principis del segle XX, una terra poc coneguda (o desconeguda del tot) que se’ns va revelant amb una cultura puixant i una riquesa insospitada, en la qual destaca Bakú, una capital entre dos móns, amb els seus palaus i mesquites, mercats i esglésies, a la vora del desert.

Cal conèixer la guerra per valorar la pau

La guerra és una merda. Qualsevol guerra, totes les guerres, sempre. Potser “merda” no és paraula per a un blog, però hi ha poques expressions més adequades per a definir la guerra en un sol traç (caos? desastre? càstig o maledicció?). Pregunteu-ho als que les han viscut, als que hi han mort, pregunteu-ho a la història, mireu el seu origen i els seus fruits. A les guerres hi ha proeses i hi ha herois, sí. De vegades s’hi fa justícia… però, bellesa? Bondat? L’actualitat d’aquests dies, d’aquests mesos, d’aquests últims anys i segles, en va plena.

He llegit Paz, de Richard Bausch (Los libros del Lince, 2010). Una breu història de la Segona Guerra Mundial, ambientada a Itàlia. Molt breu i molt intensa, carregada d’intencions. Descripcions encertades i diàlegs contundents. Ara en podria oferir una ressenya, però no acostumo a fer-ne, perquè sempre hi ha qui n’escriu de millors. Tinc clar que és d’aquells bons llibres sobre la guerra, que ens la presenten tal com és perquè apreciem millor el valor de la pau.

Les estacions de Mario Rigoni

El pas del temps, a la nostra cultura occidental, mediterrània, va lligat al ritme de les estacions. Ens marquen els moments de l’any i, tot sovint, en clara al·legoria, les etapes de la vida. Potser també ens poden servir per compassar l’esdevenir de la història. A Estaciones (Pre-Textos, 2009), de Mario Rigoni Stern, veiem succeir-se les estacions i la vida plena de l’autor: vivències grans i petites, totes transmeses de forma colpidora. Des de la infància muntanyenca a l’aterridora neu de la campanya de Rússia, les flors de primavera, els amics, els ocells que venen i van… Hi ha escriptors que tenen moltes coses a dir, i aquell do especial per a dir-les, que no necessita de trames captivadores ni d’arguments elaborats. He passat els fulls com mai, com qui espera una sorpresa a cada revolt del camí, assaborint cada plana. L’obra d’un mestre, d’un savi. Un dels millors consells literaris que m’han fet en els últims mesos (tenir a la coberta un duc nival ja era prou atractiu, ho he de confessar…).

Réquiem por Nagasaki

Dos lectures recents m’han impressionat especialment. Les dues, dures. Les dues, positives. De moment esmento la primera: Réquiem por Nagasaki, de Paul Glynn (Impresión Gráfica, 1999). Les bombes atòmiques sobre el Japó van tenir efectes devastadors, només els testimonis directes en poden donar una idea prou aproximada. Però el que hauria de ser una lectura penosa es converteix en una experiència il·luminadora. Hi ha molts llibres bons, però pocs que et puguin fer canviar de debò, i crec que aquest és un d’ells. En podeu trobar més detalls a la ressenya de Soma.

La comèdia humana de Saroyan

La família Macauley, formada per la mare, la filla Bess i els dos germans, Homer i Ulisses, viu a Ithaca, una petita població de Califòrnia. El germà gran, en Marc, ha estat mobilitzat: lluita a la Guerra Mundial. Homer, de catorze anys, troba feina com a repartidor de telegrames, i és en aquesta tasca, passant de casa en casa en bicicleta, on descobreix les penes de la vida. La comèdia humana potser és la millor novel·la d’en William Saroyan, en la què mostra totes les seves qualitats: la transparència del llenguatge, el talent del bon narrador, l’optimisme tendre que situa el mal i el dolor en un context positiu. El món estrany, infestat per la zitzània, gastat, meravellós i absurd, però un món meravellós. Tots els personatges són alegres i savis, potser massa, però resulten simpàtics i propers. Especialment Ulisses i Homer són del tot inoblidables.

Natalia Ginzburg: petites virtuts amb gran ofici

És ben curiós: del llibre Las pequeñas virtudes (Acantilado, 2002), de Natalia Ginzburg, el capítol que menys em va fer vibrar és el que tanca la selecció d’assaigs i dóna títol a l’obra. No és un mal article, tot i que no comparteixo alguns dels seus punts de vista sobre l’educació. Però, és que tots els altres m’havien semblat tan i tan bons… L’ofici d’escriptora, la guerra, l’amor quotidià: quina ploma!