Alí i Nino, una història d’amor

La d’Ali i Nino (Libros del Asteroide, 2012) és una bella història d’amor, una molt bona narració de Kurban Said. Ell, Ali Khan, un jove aristòcrata musulmà, una mica estirat, hereu dels perses mil·lenaris; ella, Nino, una princesa georgiana, una cristiana guapa i amb geni. Tots dos, adolescents, enamoradíssims, inconscients. Potser els contrastos són el més interessant del relat: orient i occident, islam i cristianisme, deserts i ciutats majestuoses. Els joves enamorats comparteixen protagonisme amb les seves famílies, d’antigues tradicions, entre guerres i joia, heroïsme i tragèdia. La novel·la està ambientada a l’Azerbaidjan de principis del segle XX, una terra poc coneguda (o desconeguda del tot) que se’ns va revelant amb una cultura puixant i una riquesa insospitada, en la qual destaca Bakú, una capital entre dos móns, amb els seus palaus i mesquites, mercats i esglésies, a la vora del desert.

Anuncis

Història amb una nota de color

Amb Un bárbaro en el jardín (Acantilado, 2010), de Zbigniew Herbert, he après moltes coses. Algunes les sabia, moltes altres no, m’han interessat totes. M’ha agradat com les explica l’autor polonès, amb una subjectivitat molt sensible i unes descripcions amb molt de relleu, sempre amb “una nota de color”, que es diu en el periodisme d’avui en dia. Si m’hagués de quedar dos capítols, triaria el que parla dels constructors de catedrals i el judici en defensa (sí, sí), dels Templers. Però em costaria deixar els altres: les pintures rupestres de Lascaux, el duomo d’Orvieto, els bons homes i les seves guerres, i més…

Vida i destí, una novel·la extraordinària

Vida i destí (Galaxia Gutenberg, 2008), de Vassili Grossman, és una novel·la extraordinària. Podria dedicar un grapat d’entrades a explicar les múltiples raons que la fan recomanable. Però la marca de la casa són els apunts breus i suggerents. Doncs us en deixo uns quants: la riquesa de personatges, per la profusió, varietat i definició acuradíssima de tots ells; la corprenedora descripció de la guerra, amb una menció especial al camp de batalla de Stalingrad, inoblidable; la crítica ferotge a les barbàries totalitàries del segle XX, a l’anorreament de la persona perpetrat des de dretes i esquerres inhumanes; la varietat d’escenaris i de situacions, amb unes descripcions brillants i registres literaris magistrals; l’ànima russa, que vessa pels quatre costats de la novel·la. I seguiria, però deixaria de ser breu. El millor que he llegit aquest estiu. Molt recomanable tenir a mà la llista de noms, cognoms i apel·latius dels personatges, si no et vols perdre.

Una realitat ignorada

Hi ha llibres que et porten a noves lectures. Són com un despertador d’inquietuds, de ganes de conèixer, potser perquè t’obren els ulls a realitats ignorades, o et mostren les coses des d’un punt de vista diferent. M’ha passat amb El imperio (Anagrama, 2006), de Ryszard Kapuscinski. En aquests articles sobre l’antiga URSS, el brillant periodista polonès ens mostra una realitat brutal, una història incomprensiblement obviada o trivialitzada, unes immensitats i extrems difícils d’entendre des del nostre confortable i proporcionat món mediterrani. Sempre, amb el lirisme i humanitat que tan s’agraeixen en l’autor.

K.L. Reich, la veritat íntima dels camps d’extermini

El segle XX ha tingut la trista singularitat de veure néixer la literatura concentracionària, un gènere que ens parla de la inimaginable capacitat d’alguns homes per al mal, i de l’encara més impressionant puixança de l’heroisme i la bondat d’uns altres. La nostra literatura posseeix un paradigma d’aquest gènere, l’esfereïdor testimoni de Joaquim Amat-Piniella, el manresà que, en tornant de Mauthausen, va escriure gairebé a raig una novel·la sobre les seves vivències als camps d’extermini. Ell mateix diu a la introducció de K.L. Reich (Club Editor, 2006):
 
Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l’aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d’esperit d’uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.