Tresors perduts, aviat a les llibreries

Hi ha una alegria que els escriptors i la gent que hi conviu coneixen bé: és aquella que esclata quan arriben a les seves mans els primers exemplars impresos d’un nou llibre. Si el llibre és el primer, la joia és difícil de descriure sense caure en la sensibleria, així que us ho estalvio. Jo he obert fa poc la caixa que contenia els exemplars per a l’autor de Tresors perduts, el meu nou llibre, el primer que publico en solitari. L’ha editat Oxford University Press a la col·lecció L’arbre de la lectura, i ho ha fet simultàniament en català i en castellà. Un luxe, més si tenim en compte que la traducció (al castellà) és d’en Toni Cassany. Encara que apareix en una col·lecció juvenil, crec que el caire humorístic farà el llibre atractiu a lectors de totes les edats.

Un breu resum. En Santi i l’Oriol acaben el curs a la universitat amb una sorpresa desagradable: durant l’estiu els dos amics hauran de fer un treball per al professor Folch, el més antipàtic de la facultat. Aquesta mala jugada els obliga a canviar un apassionant viatge en tren per tota Europa per un ensopit estiu a L’Arbreda, un petit poble de Tarragona. Per fer el treball emprenen un negoci de veritat: una empresa d’excursions i esports d’aventura al plàcid i avorrit poblet. El que no saben és que aquell estiu hi haurà més gent rondant per l’Arbreda i les seves rodalies, buscant tresors robats pels Nazis i despertant velles històries de la Guerra Civil i de la 2a Guerra Mundial. El que semblava un treball acadèmic impropi de l’estiu els conduirà a una expedició a les muntanyes a la recerca de tresors perduts.

Un pastís de pela de patata?

A mí també m’ha agradat el llibre de Mary Ann Shaffer, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey (Amsterdam, 2008): com a en Toni, la Kweilan o l’Assumpta, i suposo que a tants d’altres, perquè és un llibre simpàtic, entretingut i optimista. I no en dic res més, perquè és tard i les ressenyes que suggereixo ja són prou bones.

Réquiem por Nagasaki

Dos lectures recents m’han impressionat especialment. Les dues, dures. Les dues, positives. De moment esmento la primera: Réquiem por Nagasaki, de Paul Glynn (Impresión Gráfica, 1999). Les bombes atòmiques sobre el Japó van tenir efectes devastadors, només els testimonis directes en poden donar una idea prou aproximada. Però el que hauria de ser una lectura penosa es converteix en una experiència il·luminadora. Hi ha molts llibres bons, però pocs que et puguin fer canviar de debò, i crec que aquest és un d’ells. En podeu trobar més detalls a la ressenya de Soma.

Vida i destí, una novel·la extraordinària

Vida i destí (Galaxia Gutenberg, 2008), de Vassili Grossman, és una novel·la extraordinària. Podria dedicar un grapat d’entrades a explicar les múltiples raons que la fan recomanable. Però la marca de la casa són els apunts breus i suggerents. Doncs us en deixo uns quants: la riquesa de personatges, per la profusió, varietat i definició acuradíssima de tots ells; la corprenedora descripció de la guerra, amb una menció especial al camp de batalla de Stalingrad, inoblidable; la crítica ferotge a les barbàries totalitàries del segle XX, a l’anorreament de la persona perpetrat des de dretes i esquerres inhumanes; la varietat d’escenaris i de situacions, amb unes descripcions brillants i registres literaris magistrals; l’ànima russa, que vessa pels quatre costats de la novel·la. I seguiria, però deixaria de ser breu. El millor que he llegit aquest estiu. Molt recomanable tenir a mà la llista de noms, cognoms i apel·latius dels personatges, si no et vols perdre.