Kim de la Índia

De vegades he recomanat Kim, de Rudyard Kipling, i no ha acabat d’agradar. Em sap greu, perquè Kipling em sembla una gran escriptor, i crec que Kim és una molt bona novel·la. Potser necessita joves lectors una mica madurs, com a joves i com a lectors. Perquè és prou llarga, i d’una riquesa de contingut que demana sensibilitat. Els elements de la trama són molt atractius: el protagonista adolescent, molt ben caracteritzat, una mena de “pícaro” trempadíssim, eixerit com un pèsol; secundaris tan memorables com el monjo hindú; una història aventurera i viatgera, amb perills, emocions, i fins i tot espies; tot en el marc d’un país com la Índia colonial, exòtic i colorista, bullent de vida, descrit magistralment, com Kipling sap fer tan bé. En definitiva, em sap greu quan he errat el consell per no encertar el qui o el quan, perquè el llibre és tot un clàssic per no perdre’s.

Tagore i la literatura juvenil

Tot llegint les memòries d’infància del poeta Rabindranath Tagore, m’he trobat amb una reflexió que m’ha fet pensar. Diria que hi estic força d’acord, però no sé si ho diria gaire fort, perquè encara hi puc prendre mal. Per allò dels matisos i d’acotar bé els termes…
 
La literatura juvenil como tal aún no se había desarrollado, pero estoy seguro de que ello no me perjudicó. Los libros aguados que sirven hoy a los más jóvenes son un néctar literario diluido que toma sólo en consideración su condición de niños, no la de adultos potenciales. Los libros infantiles tendrían que estar escritos de tal forma que fueran entendidos por los niños en parte sí y en parte no. En mi niñez me leí todos los libros disponibles de principio a fin, y tanto lo que entendí como lo que no entendí tuvo repercusión en mi interior. Así es como el mundo mismo actúa sobre la conciencia del niño. Éste se apropia de lo que entiende, mientras que aquello que está más allá de su capacidad le lleva a dar un paso adelante. Rabindranath Tagore, Mis recuerdos (Ediciones del viento, 2008).

A la vora del Ganges

Una lectura captivadora d’aquests últims dies d’estiu: El riu, de Rumer Godden (Viena, 2007). Els records d’infants anglesos a l’Índia colonial han procurat matèria literària a més d’una bona novel·la. Sembla que el contrast entre els costums exquisits de la metròpoli britànica i l’exotisme colorista i fragant de l’Àsia impressioni amb una força extraordinària la memòria d’aquests infants, i amb els anys emergeixen en relats vivíssims, com aquest. Cal agrair a Viena l’encert de recuperar-lo.

Un bon partit

Mai se m’havia acudit comparar una novel·la amb un partit de tennis, però el títol i l’avinentesa de Wimbledon m’hi han portat gairebé sense voler. Parlo d’un llibre llarg, llarg. I bo, bo, com el partit d’aquesta tarda. Un buen partido (Anagrama, 2003), de Vikram Seth, és una obra fascinant, que ens passeja per la India en un viatge panoràmic, que recorre llocs, costums, creences, música, gastronomia, història i política. Ho fa de la mà d’uns personatges admirablement treballats, amb humor i sentiment, i sentit dramàtic. Una gran novel·la, en tots els sentits (en el físic també, parlem de força més de mil pàgines!).

Foto