El mar de l’estiu

Les recomanacions musicals d’aquest blog mai m’han defraudat (escric amb els Weepies de fons). Quan el seu autor parla de llibres també acostumem a coincidir, potser perquè un bon llibre i una bona cançó han de compartir moltes coses.

Per això, tan aviat com em va caure a les mans, em vaig llegir Helena o el mar del verano, de Julián Ayesta (Acantilado, 2000). És un llibret amb la perfecció prodigiosa d’una joia ben tallada o un rellotge d’orfebreria preciosa. En unes poques planes s’hi encabeixen, sense amuntegar-se, una prosa deliciosa, els aromes i colors -la llum!- dels estius de la infància, remors presents al fons de la memòria de cadascun, ambients pintats amb precisió en poques ratlles de diàleg, i personatges de veritat, i una història d’amor subtil, i un humor finet, finet… Una sorpresa, un tresor, un flascó d’essències per destapar, no us el perdeu.

Anuncis

Tagore i la literatura juvenil

Tot llegint les memòries d’infància del poeta Rabindranath Tagore, m’he trobat amb una reflexió que m’ha fet pensar. Diria que hi estic força d’acord, però no sé si ho diria gaire fort, perquè encara hi puc prendre mal. Per allò dels matisos i d’acotar bé els termes…
 
La literatura juvenil como tal aún no se había desarrollado, pero estoy seguro de que ello no me perjudicó. Los libros aguados que sirven hoy a los más jóvenes son un néctar literario diluido que toma sólo en consideración su condición de niños, no la de adultos potenciales. Los libros infantiles tendrían que estar escritos de tal forma que fueran entendidos por los niños en parte sí y en parte no. En mi niñez me leí todos los libros disponibles de principio a fin, y tanto lo que entendí como lo que no entendí tuvo repercusión en mi interior. Así es como el mundo mismo actúa sobre la conciencia del niño. Éste se apropia de lo que entiende, mientras que aquello que está más allá de su capacidad le lleva a dar un paso adelante. Rabindranath Tagore, Mis recuerdos (Ediciones del viento, 2008).

A la vora del Ganges

Una lectura captivadora d’aquests últims dies d’estiu: El riu, de Rumer Godden (Viena, 2007). Els records d’infants anglesos a l’Índia colonial han procurat matèria literària a més d’una bona novel·la. Sembla que el contrast entre els costums exquisits de la metròpoli britànica i l’exotisme colorista i fragant de l’Àsia impressioni amb una força extraordinària la memòria d’aquests infants, i amb els anys emergeixen en relats vivíssims, com aquest. Cal agrair a Viena l’encert de recuperar-lo.