L’enganyapastors a “Incerta glòria” de Joan Sales

 

Paukstelis - b.gliwa CC

Enganyapastors (Caprimulgus europaeus) B. Gliwa

Es ben sabut que, a les fosques, els humans ens hi veiem menys. Per això l’enganyapastors és un ocell difícil d’observar, perquè té el costum de moure’s al capvespre i a la nit. Bon costum, si considerem que el camuflatge és la seva principal estratègia de protecció. Podem passar pel costat del seu niu i no adonar-nos de la seva presència, perquè ell no es mourà si no cal. És un ocell més fàcil de sentir que de veure, i probablement l’haurem escoltat alguna nit de primavera o d’estiu al camp (si no estem avisats, sense reconèixer-lo, perquè fa una remor més semblant a un artefacte mecànic que al cant d’un ocell). Per tot això, d’alguna manera l’enganyapastors és un ocell per a iniciats. Que en Joan Sales el conegués i el descrivís tan bé em va emocionar. No diré sorprendre, perquè a mida que s’avança en la lectura d’Incerta glòria es descobreix que l’autor és un escriptor ornitòleg… Un boig més!

Vaig estar-me en aquell lloc fins ben entrada la nit. Un ocell nocturn -potser un enganyapastors- lliscava més que no pas volava, tant ho feia arran de terra: s’aclofava a terra enmig del camí com si m’esperés i quan jo m’atansava reprenia de sobte el seu vol, silenciós com el d’una arna.

Joan Sales, Incerta Glòria (Club Editor).

Anuncis