La #naturaurbana és només un dels motius que han provocat que el País dels Kokamuskes rutlli a mig gas (o vagi baixant en punt mort, que ja no ho sé). Hi ha altres raons, no totes tan lloables –no m’enganyo–, però algunes les puc explicar una mica: estic llegint amb molta fruïció i menys temps la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, que és llarga i interessantíssima. Suposo que aviat arribarà el dia de comentar-la aquí. Després venen les Cartes a Màrius Torres, que són d’un gruix similar. Els comentaris dels llibres de la segona meitat de 2011 (només els que em van agradar, els altres no els esmento) els tinc a l’obrador: si això fos una fleca, diria que estic esperant que pugi la massa. La veritat és que alguns dels llibres eren curtets, i potser per això els comentaris han de ser més precisos i encertats, arribar a l’essència. Per a fer dentetes, us diré que són Mi abuelo, el Premio Nobel, de José Julio Perlado; Una temporada para silbar, d’Ivan Doig; El mal del ímpetu, d’Iván Goncharov; El mar y el veneno, de Susaku Endo; i Correr, de Jean Echenoz. Atenció a les editorials, perquè retraten els meus gustos, i goso dir que parlen bé del meu paladar (o dels meus assessors): Funambulista, Libros del Asteroide, Minúscula, El ático de los libros i Anagrama.
Lector de fons 