Ocells, arbres, flors i bons escriptors

Pintura de Mercè Rodoreda

Em penso que era Aristòtil qui, en parlar de l’art, feia una explicació en què es combinaven la bellesa del món, l’admiració dels homes i la voluntat d’imitació. Ara tampoc vull fer un repàs de la filosofia que vaig estudiar, perquè la filosofia, els seguidors del blog i jo en sortiríem malparats. Però, en una d’aquelles il·luminacions que de vegades tenim els lectors, he descobert que els escriptors que més m’agraden són uns experts contempladors de la naturalesa, i això m’ha fet content. Una llista exhaustiva seria molt llarga i pedant, però deixo aquí alguns noms perquè hi penseu una mica. A mi em van ensenyar els noms dels peixos de roca alguns bons amics gironins, ben arrelats i lectors amb fonament: ja vaig dir fa temps que entre una immersió a les cales de Begur i una capbussada a les pàgines d’en Ruyra no hi ha molta diferència. O què me’n dieu de l’escriptor i editor Joan Sales, tan ben tractat en el seu centenari, que podria afegir als seus títols el d’ornitòleg afeccionat (compteu els ocells que volen per les pàgines d’Incerta glòria). La Mercè Rodoreda tenia desfici per les flors, ho saben bé els que han llegit les seves cartes o coneixen l’entranyable jardiner de Jardí vora el mar. Per acabar, una debilitat personal: l’enamorat de les plantes que era Tolkien, que va cobrir el seu món fantàstic amb les ombres d’arbres tan mítics com els seus herois imaginaris, i el va perfumar amb un esplet d’herbes remeires.

El mar de l’estiu

Les recomanacions musicals d’aquest blog mai m’han defraudat (escric amb els Weepies de fons). Quan el seu autor parla de llibres també acostumem a coincidir, potser perquè un bon llibre i una bona cançó han de compartir moltes coses.

Per això, tan aviat com em va caure a les mans, em vaig llegir Helena o el mar del verano, de Julián Ayesta (Acantilado, 2000). És un llibret amb la perfecció prodigiosa d’una joia ben tallada o un rellotge d’orfebreria preciosa. En unes poques planes s’hi encabeixen, sense amuntegar-se, una prosa deliciosa, els aromes i colors -la llum!- dels estius de la infància, remors presents al fons de la memòria de cadascun, ambients pintats amb precisió en poques ratlles de diàleg, i personatges de veritat, i una història d’amor subtil, i un humor finet, finet… Una sorpresa, un tresor, un flascó d’essències per destapar, no us el perdeu.

El mar de Baroja

Si hagués de triar entre els llibres d’en Pío Baroja per recomanar-ne un, probablement començaria amb Las inquietudes de Shanti Andía. N’he llegit més, i alguns m’han agradat molt, altres no tant. Com sempre, la recomanació depèn del públic, però un jove amb ganes d’aventures i amb desigs de navegar pel mar i per la vida, trobarà en aquesta novel·la una singladura emocionant i la salabror a cada pàgina. Una mostra:

—Vamos a tener lluvia—dijo el patrón señalando la luna, rodeada de un halo rojizo.

El viento, que había saltado a otro cuadrante, se hizo fuerte al avanzar la noche, y pudimos navegar de nuevo. Las velas, ahora retemblaban, se impacientaban, se enfurecían, tenían cóleras de algo vivo, brillaban muy blancas a la luz de la luna. El barco marchaba jugueteando entre las olas negruzcas, llenas de reflejos, de blancos meandros de espuma: unos, regulares; otros, desgarrados y rotos.

A los lados del barco el agua producía un murmullo, interrumpido por el estruendo de algún golpe de mar: cuchicheo misterioso y monótono. Las espumas, fosforescentes sobre el lomo negro de las olas, parecían tritones luminosos que nos perseguían jugando (Las inquietudes de Shanti Andía).

Els paisatges narrats de Minúscula

Hi ha una col·lecció de l’editorial Minúscula que m’agrada molt. Es diu, amb encert, Paisajes narrados, perquè cada novel·la és com una miniatura preciosa, en la que els autors aconsegueixen copsar un indret del món, amb els seus colors, aromes i fresses particulars. La veritat és que només n’he llegit tres títols, però m’han semblat molt bons. Quin mar tan diferent del nostre, el Bàltic que vaig descobrir a Olas, de Eduard von Keyserling; quin aiguabarreig de cultures, quin amor per la vida i per la terra, a Verde agua, de Marisa Madieri; finalment, ara fa poc, un altre autor de Trieste (què els deuen donar allà, que escriuen així!). A La isla, de Giani Stuparich, he trobat una història sensible i mesurada: l’amor d’un fill i el seu pare, la serenor d’un home que s’enfronta a la mort mirant-la a la cara, i el comiat d’un mar i d’una llum que m’ha semblat veure mentre llegia.

L’expedició de la Kon-Tiki

A les lleixes de la memòria de molts lectors crec que destaquen amb força els lloms de color groc viu de l’editorial Juventud. Jo diria que han contribuït a crear llegidors empedreïts, després d’embarcar-los en aventures i viatges arreu del món. “Parla per tu”, em podríeu dir, probablement amb raó. Però estic convençut que més d’una generació de lectors té un deute amb aquesta editorial barcelonina. Un dels millors exemples d’aquesta col·lecció groga és La expedición de la Kon-Tiki (Juventud, 2002), un relat apassionant de Thor Heyerdahl, un biòleg noruec, antropòleg i aventurer; i un narrador de raça, perquè el llibre és una història que arrossega amb la mateixa força que la corrent de Humboldt, la que porta el rai de troncs dels protagonistes del Perú a la Polinèsia.

Una escapada al mar

El curs passat vaig rellegir (havia d’explicar-lo a classe) Marines i boscatges (Edicions 62, 2005), d’en Joaquim Ruyra. Un prodigi de narracions senzilles i eficaces, una delícia costumista, magistral en la recreació de paisatges i d’estats d’ànim… Un luxe! Ara, quan alguna vegada enyoro les cales de la costa gironina, i sento el neguit de no poder escapar-me a “tirar la canya” (perquè pescar, desenganyem-nos… mai no he pescat gaire) en faig prou amb llegir algunes ratlles de Una tarda per mar. Volia triar un trosset més curt, però… què retallarieu?
Quina calma! Quina quietud! La color blanquinosa que pren l’aigua morta de les ensenades s’anava dilatant mar enfora com un tel invasor; i en aquell tel llis i enxarolat s’emmirallaven serenament les penyes, poc abans combatudes per la ressaga, i llurs herbatges,encara xops, hi vessaven una gotellada harmoniosa. De les muntanyes properes davallava l’olor dels tomanyins i de les flors boscanes, que amb la fresca del vespre solen exhalar un alè més sentós. El sol, des de darrera d’una boirina rovellada, deixava caure, a tall de rosses pestanyes d’un ull que s’acodorm, la serrellada dels seus raigs, que cobria tot el Montseny. El cel començava a verdejar. Quina calma! Quina quietud! La tarda es desmaiava a poc a poc amb un somrís de pau, amb un deix de galvana placèvola que s’apoderava de la immensitat.