L’últim xiscle del tren de Sarrià

Barcelona ha canviat molt, ja ho veia a venir en Joan Maragall en sentir l’últim xiscle del tren de Sarrià. Potser ens estem complicant massa la vida, els caps de setmana, i per descansar n’hi hauria prou amb menys. La capacitat evocadora d’aquest paràgraf m’ha impressionat. (Ah, estem en l’any Maragall, d’aquí el logo del post).

El tren de Sarrià no duia sinó a la torre. Els altres carrils poden dur a la torre; el de Sarrià només duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cares, moltes menes de cabòries, cap al Clot o cap a París; però el de Sarrià només podia dur -en la seva edat d’or- al país de les torres: a Gràcia, a Sant Gervasi o Sarrià; al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, la figureta en el sortidor, i els coets per Sant Joan, i la xocolata amb melindros de les tardes i el pom de flors que un s’emporta, a entrada de fosc, cap al piset de Barcelona.(…)

Ha tornat l’infant!

El sol va fugint enllà de l’horitzó; la terra es va refredant: és la fi. Però, heus aquí que, enmig de la neu i a mitjanit, compareix un noiet tot nu, que riu i brilla…

Ha tornat l’infant! Ha tornat l’infant! Tot es torna a començar!

(Joan Maragall, del llibre per a infants “Tria”, Dalmau Carles, Girona, 1909).

A tots els lectors d’aquest País dels Kokamuskes, molt bones festes de Nadal. Que siguin bones, que siguin festes, i que siguin de Nadal!