Ara fa molts anys que vaig llegir El misterio de la isla de Tökland, de Joan Manuel Gisbert (Planeta, 2010). Encara recordo la grapa del seu inici, amb un plantejament brillant; els enigmes que el protagonista havia de resoldre per seguir avançant, d’una imaginació i originalitat que em van sorprendre molt; també tinc present l’hàbil combinació de registres literaris, per la seva varietat i l’encert; entre tan bones qualitats, el final em va semblar un pèl per sota del bon nivell de la novel·la. És un dels meus clàssics juvenils, un d’aquells llibres de la col·lecció fantàstica d’Espasa Calpe que tan bones hores em van fer passar.
misteri
El misteri de Quintaforca arriba a la 5a edició
Aquesta setmana, després de passar uns dies fora, vaig trobar-me que un sobre de l’editorial Barcanova m’estava esperant a casa. En obrir-lo… quina sorpresa! Uns exemplars, amb olor de nou, de la 5a edició de El misteri de Quintaforca. El llibre encara no ha fet sis anys, o sigui que podem estar més que contents. I dic podem perquè estic segur que en Xavier també se n’alegra molt. Precisament aquest mes he fet dues visites a escoles per parlar de la novel·la (no m’enganyo, aquests lectors són el motiu de tanta reedició), i m’agrada comprovar que encara hi ha qui la llegeix amb gust. Em sap greu pels que ho fan per obligació (aquests professors, que en som, de dolents…).
Em penso que encara no havia parlat mai de Quintaforca al blog. Per donar unes referències més fiables que les pròpies, enllaço amb la crítica que va sortir en el seu dia a Faristol. Ens va agradar, la vàrem trobar encertada i positiva, sense amagar els defectes. Que en Joan Portell veiés en el llibre el mateix que nosaltres va ser tot un honor. I allò dels “pessics de misteri” ens va encantar…
La carta robada de Poe
D’Edgar Allan Poe ja en vaig recomanar els contes d’horror i les narracions extraordinàries. Avui que la xarxa ha estat un bon lloc per als admiradors de Poe, voldria recordar una història seva menys gòtica, no tan inquietant com els altres contes: La carta robada. M’apunto a un suggeriment d’en Pep, amb qui estic totalment d’acord. Per a mi, té dos ingredients que la fan especialment atractiva. D’una banda, la presència de l’inspector Auguste Dupin, el primer detectiu de ficció de la novel·la policíaca, que inspirarà els posteriors Sherlock Holmes, Hercules Poirot i tota la patuleia d’investigadors que tan bones lectures ens han deixat. D’altra banda, la traducció de Julio Cortázar, tot un luxe. Podeu llegir el relat aquí.“Marina”, una novel·la de misteri ben ambientada
De Carlos Ruiz Zafón vaig trobar prou bona una novel·la de misteri, una mica gòtica, titulada Marina (Edebé, 2007). L’acció està ben portada, el narrador en primera persona és convincent, les aventures fantàstiques i l’emoció lliguen bé amb una història d’amor original. El personatge femení de Marina, brillant, mereix el protagonisme de donar títol al llibre. Tot es desenvolupa en una Barcelona molt ben retratada. Només grinyolen una mica alguns anacronismes. També em va semblar que, en episodis fantàstics o violents molt puntuals, resultava lleument excessiva. Però són defectes menors en una novel·la atractiva i entretinguda, d’ambientació fascinant.
Lector de fons 