La llarga caminada

De la mà de Slavomir Rawicz, autor i protagonista de La llarga caminada (Símbol, 2007), entendrem d’una manera nova què és passar fred, passar gana, tenir por, creuar un desert a peu o escalar els cims de l’Himalaia amb poca cosa més que les mans. Mentre anem recorrent amb ell gairebé 7.000 km, de Sibèria a l’Índia, ens adonem que no es tracta de figuracions literàries, sinó de situacions viscudes, i ens imaginem amb tota la immensitat i bellesa els paratges que recorre el narrador en la fugida amb els seus companys. L’aventura ens ajudarà a posar al seu lloc algunes de les “carències” i “necessitats”, personals o generals, de la societat en què vivim. Tot narrat amb un bon ritme, amb unes descripcions brillants i colpidores. En parlo a un article de fa uns anys.

“Qui és l’últimaaa? Servidoraaa…” al cim del món

Fa poques setmanes, els diaris anaven plens de les cues que calia fer per deixar petjada al cim de l’Everest. Si no fos pel patetisme de la situació, i perquè s’hi mor gent, la foto de les aglomeracions al graó de Hillary faria més gràcia que pena: semblava la cua d’una carnisseria o d’un mostrador de la Renfe quan tens pressa. Hi ha bons llibres sobre les ascensions a l’Everest. Recordo amb afecte la d’en John Hunt, que em va fer vibrar amb la fita de sir Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay. El relat d’en Messner em va semblar més al·lucinant, potser per la manca d’oxigen. El magnífic reportatge de Jon Krakauer, La febre del cim (Empúries, 2001), és una molt bona aproximació a la situació actual de la muntanya, assetjada per interessos més comercials que esportius. El drama humà d’aquell any és impactant, i el relat ataca amb valentia una concepció de l’alpinisme molt poc assenyada. (La notícia, aquí).

Els pobles de la Cerdanya

Soriguera, Soriguerola,
Talltorta, Ventajola,
Alp, Das, Olopte, Cortàs,
Salit i la Vila,
Vilanova i Angustrina,
toca-sons de Bajande,
repicons d’Estavar,
llepaupins de Llívia,
gormands de Puigcerdà,
porqueirols de Sant Martí,
burros de Bolvir,
nobles de Saga,
cavallers de Ger,
rovellats d’All,
bufabuines d’Isòvol,
corbells de Bellver,
gitanos de Montellà.

Aquesta cançó popular és com un mapa en vers. L’he trobat aquí i m’han vingut ganes de saber-ho tot: d’on treuen els cerdans aquests mots d’accents ferrenys, i els monosíl·labs secs, i quines històries s’amaguen darrera els apel·latius de cada vila.

Argumentació amb fonament

De vegades, a l’hora de defensar les nostres preferències, estem tan convençuts de les raons pròpies que hi donem la consistència de veritats evidents i de lògica incontestable. Però sovint el cor ens enganya, i caiem en arguments poc fonamentats. Com els del bo d’en Chisco, a Peñas arriba, de José María de Pereda:

-Pues entonces -exclamé hasta con ira-, ¿en qué está la ventaja de tu valle sobre este puerto, alma de cántaro?

-Pos la ventaja del nuestru vayi está -contestóme Chisco dulce y sonriente-, en que es de suyu más terreñu y más… vamus, más… Por últimu, ya verá lo que es el nuestru vayi; y si no le paez puntu menos que la gloria, no sé yo lo que sea cosa buena.

Els dos campanars del Canigó

Heu llegit mai el fragment dels dos campanars, al Canigó de Jacint Verdaguer? És un diàleg d’un dramatisme intens, que ens transporta als Pirineus en un moment, i recrea amb vivesa i sentiment les restes enrunades dels dos monestirs:

Com dos gegants d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garric los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Per què pugem les muntanyes?

Pujar muntanyes està bé, jo ho faig menys del que m’agradaria. Però tot sovint, de camí cap el cim, mentre vaig traient el fetge per la boca, em pregunto: com m’he embolicat altre cop? Què se m’hi ha perdut, allà dalt? És una pregunta retòrica, és clar. O no? A Las montañas de la mente: historia de una fascinación (Alba Editorial, 2005), Robert MacFarlane hi dóna una resposta exhaustiva i ben documentada. Amb gràcia i amenitat, intercalant records de les seves ascensions, repasa la història de la geologia i de l’alpinisme, cercant un fonament a aquesta passió, aparentment poc racional, per ascendir muntanyes.

Foto de Santi Rodríguez a Flickr: http://www.flickr.com/photos/santi_rf/319834461/