Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.
Gener del 1937
Ahir parlava amb un amic: de la bona literatura, de la nostra llengua, de projectes literaris i d’altres problemàtiques diverses, ben allunyades de les lletres… Va esmentar en Màrius Torres i avui en recullo un poema. Potser contesta a la pregunta de per què no escric poesia. Diria que, per al vers, sóc corda que vibra malament. Tot amb tot, la interpretació en clau d’inspiració literària no és la que més m’ha agradat d’aquest poema…
Lector de fons 