L’enganyapastors a “Incerta glòria” de Joan Sales

 

Paukstelis - b.gliwa CC

Enganyapastors (Caprimulgus europaeus) B. Gliwa

Es ben sabut que, a les fosques, els humans ens hi veiem menys. Per això l’enganyapastors és un ocell difícil d’observar, perquè té el costum de moure’s al capvespre i a la nit. Bon costum, si considerem que el camuflatge és la seva principal estratègia de protecció. Podem passar pel costat del seu niu i no adonar-nos de la seva presència, perquè ell no es mourà si no cal. És un ocell més fàcil de sentir que de veure, i probablement l’haurem escoltat alguna nit de primavera o d’estiu al camp (si no estem avisats, sense reconèixer-lo, perquè fa una remor més semblant a un artefacte mecànic que al cant d’un ocell). Per tot això, d’alguna manera l’enganyapastors és un ocell per a iniciats. Que en Joan Sales el conegués i el descrivís tan bé em va emocionar. No diré sorprendre, perquè a mida que s’avança en la lectura d’Incerta glòria es descobreix que l’autor és un escriptor ornitòleg… Un boig més!

Vaig estar-me en aquell lloc fins ben entrada la nit. Un ocell nocturn -potser un enganyapastors- lliscava més que no pas volava, tant ho feia arran de terra: s’aclofava a terra enmig del camí com si m’esperés i quan jo m’atansava reprenia de sobte el seu vol, silenciós com el d’una arna.

Joan Sales, Incerta Glòria (Club Editor).

Anuncis

Ocells, arbres, flors i bons escriptors

Margarida

Pintura de Mercè Rodoreda

Em penso que era Aristòtil qui, en parlar de l’art, feia una explicació en què es combinaven la bellesa del món, l’admiració dels homes i la voluntat d’imitació. Ara tampoc vull fer un repàs de la filosofia que vaig estudiar, perquè la filosofia, els seguidors del blog i jo en sortiríem malparats. Però, en una d’aquelles il·luminacions que de vegades tenim els lectors, he descobert que els escriptors que més m’agraden són uns experts contempladors de la naturalesa, i això m’ha fet content. Una llista exhaustiva seria molt llarga i pedant, però deixo aquí alguns noms perquè hi penseu una mica. A mi em van ensenyar els noms dels peixos de roca alguns bons amics gironins, ben arrelats i lectors amb fonament: ja vaig dir fa temps que entre una immersió a les cales de Begur i una capbussada a les pàgines d’en Ruyra no hi ha molta diferència. O què me’n dieu de l’escriptor i editor Joan Sales, tan ben tractat en el seu centenari, que podria afegir als seus títols el d’ornitòleg afeccionat (compteu els ocells que volen per les pàgines d’Incerta glòria). La Mercè Rodoreda tenia desfici per les flors, ho saben bé els que han llegit les seves cartes o coneixen l’entranyable jardiner de Jardí vora el mar. Per acabar, una debilitat personal: l’enamorat de les plantes que era Tolkien, que va cobrir el seu món fantàstic amb les ombres d’arbres tan mítics com els seus herois imaginaris, i el va perfumar amb un esplet d’herbes remeires.

Una cursa de trineus mítica

Hi ha indrets que immediatament evoquen l’aventura, com Alaska. Encara més si el nom ve acompanyat de paraules exòtiques, d’aquelles que als lectors amb fam de paisatges oberts ens fan brillar els ulls: múixer, husky, Iditarod… Per si no ho sabíeu, la Iditarod és la cursa de trineus més famosa del món. La competició actual és un invent contemporani i espectacular. Però, des de finals del segle XIX, un grapat de valents corredors, amb els seus cobles de gossos, han recorregut els gairebé 2.000 quilòmetres que separen Anchorage de Nome, al mar de Bering. A Estrella Negra, Brillante Amanecer (reeditada per Noguer el 2011), del mestre Scott O’Dell, la narració té encara més motius per enganxar. Hi ha les descripcions, és clar, molt versemblants. Per a mi destaca qui ens explica la història, una noia esquimal de disset anys, que ha de substituir el seu pare en el guiatge del trineu. Trobarà amics i competidors, s’enfrontarà a llops, a ants, a tempestes de neu… I es coneixerà una mica millor a ella mateixa. Un detall que pot animar a la lectura a alguns nostàlgics: en Fèlix Rodríguez de la Fuente va patir el seu accident mentre seguia aquesta cursa.

Anar a peu

Article del blog #naturaurbana, iniciativa que explico en aquest post.

Un dels objectius de #naturaurbana és animar tothom a apreciar la natura amb què convivim a les ciutats. Per a això cal conèixer-la, i un pas necessari per a aquest descobriment és l’observació. Ja vindran més endavant (i no sempre) la identificació, la classificació, l’estudi… Però el primer (i jo diria que el més plaent), és la contemplació.

Per a observar la vida natural de les ciutats, us ofereixo un suggeriment ben senzill: aneu a peu. I no ho dic en oposició a “anar en cotxe”. Em refereixo al sentit tradicional d’anar caminant: xino-xano. No sóc utòpic: tinc prou clar que són necessàries altres maneres de desplaçar-se. Per ser pràctic, podria defensar el transport públic, o encoratjar els promotors de la bicicleta, però no ara. Preferirem un o altre mitjà de transport, però hi ha moments en que cotxes, motos, autobusos, tramvies o bicicletes són necessaris, donats els condicionants de temps i distàncies de la vida de ciutat.

Ara bé, només caminant és possible parar l’atenció suficient en l’entorn per descobrir tota aquesta natura urbana que ens envolta. La velocitat de l’home a peu és perfecta per a l’observació. Els sentits poden captar tanta vida! És evident en la vista: el pas de caminant permet detectar les coses amb anticipació; l’aproximació progressiva ens va donant més detalls. Només a peu ens podem aturar sota un arbre, i buscar el millor angle, tot evitant el contrallum o aquella branca empipadora que ens tapa un ocell esquerp.

És a peu com millor podem tenir les orelles parades, i l’oïda pot sentir una piulada entre el brancatge, o el miol d’un gat. És caminant que podrem olorar una flaira nova, i descobrir si surt d’un arbre o d’aquell matoll. A més a més, les coses interessants estan a les voreres, o als balcons, o als jardineres, i no al mig de la calçada (poca natura urbana a l’asfalt. I millor així: la natura que trobem al mig de les carreteres acostuma a estar atropellada…).

En els recorreguts que fem sovint, el ritme pausat d’anar a peu ens facilitarà detectar les petites diferències que mostren que la ciutat està viva i que el temps passa: un niu acabat de fer al ràfec de la teulada, al mateix lloc de cada any; un fruiter que ja ha florit; l’herba groga de calor; una heura que va canviant del verd a l’ocre, passant per matisos fabulosos de taronges, roses i bordeus; i el gran roure del veí, ja pelat…

Per tant, ja ho sabeu: si voleu descobrir la natura urbana, camineu. Quan sigui possible, és clar. De vegades, es pot fer més sovint del que ens pensem. Potser hi ha petits trajectes que us podeu permetre el luxe de triar, o dies en que el temps i la calma convidaran a la passejada. Aneu a peu: veureu més coses, i les sentireu millor.

Lectures per a amants de la natura

Fa uns mesos vaig elaborar una tria de títols que poguessin agradar a un jove naturalista i bon lector. Em va quedar una selecció de lectures per a amants de la natura (o això crec). Evidentment, té els inconvenients de totes les llistes: alguns hi trobaran a faltar títols, d’altres en veuran de sobrants, i és massa general. La seva la vaig personalitzar una mica, perquè penso que les recomanacions sempre són millors si es fan a mida. Però ara que s’acosta el dia dels ocells (aquest cap de setmana) la recupero una mica retallada i l’ofereixo a qui pugui interessar. Aviso que la temàtica natural no té sempre el mateix pes: pot estar al centre, o ser el paisatge, o una de les afeccions del personatge principal. No sempre serà una natura vista amb ulls científics, però ser-hi, hi és. A mi, personalment, m’agraden els que la combinen amb el sentit de l’humor (i n’hi ha uns quants, a qui vulgui li puc dir).

Potser no queda bé fer-ho, però tampoc està malament. Jo us recomano el Malalt d’ocells (Pagès Editors, 2002) que vàrem escriure amb en Xavier Fàbrega… ara ja fa gairebé 10 anys!

Llibres de llops

Tinc un amic que està estudiant els llops amb seriositat i li he recomanat un llibre, que parla amb gràcia dels que investiguen sobre aquests animals. Després he pensat que he llegit molt bones novel·les amb els llops com a protagonistes. Recomanaria sense dubtar-ho Ullal blanc, de Jack London (La Magrana, 2003) i Kazan el gos llop, de James Oliver Curwood (Edicions del roure de Can Roca, 2008), dues de les millors obres d’aquests mestres del gènere d’aventures. Són escriptors que admiren la força i la bellesa d’aquest caçador salvatge, i saben ficar-se a la seva pell, a més de donar ritme i emoció a les narracions. Es diria que són escriptors de bosc: els seus llops són més propers als reals que els de les històries modernes de licàntrops, tan de moda aquests últims temps. Em quedo amb els que corrien per les grans extensions nevades de nord-Amèrica.

Les estacions de Mario Rigoni

El pas del temps, a la nostra cultura occidental, mediterrània, va lligat al ritme de les estacions. Ens marquen els moments de l’any i, tot sovint, en clara al·legoria, les etapes de la vida. Potser també ens poden servir per compassar l’esdevenir de la història. A Estaciones (Pre-Textos, 2009), de Mario Rigoni Stern, veiem succeir-se les estacions i la vida plena de l’autor: vivències grans i petites, totes transmeses de forma colpidora. Des de la infància muntanyenca a l’aterridora neu de la campanya de Rússia, les flors de primavera, els amics, els ocells que venen i van… Hi ha escriptors que tenen moltes coses a dir, i aquell do especial per a dir-les, que no necessita de trames captivadores ni d’arguments elaborats. He passat els fulls com mai, com qui espera una sorpresa a cada revolt del camí, assaborint cada plana. L’obra d’un mestre, d’un savi. Un dels millors consells literaris que m’han fet en els últims mesos (tenir a la coberta un duc nival ja era prou atractiu, ho he de confessar…).