Montañas como islas, la infància d’un indi cherokee

Montañas como islas, de Forrest Carter (Duomo Ediciones, 2009), és la narració en primera persona de la infància de “Pequeño árbol”, un indi cherokee que durant els anys de la gran depressió ha d’anar a les muntanyes a viure amb els avis, una parella entranyable que ha conservat els costums i la manera de viure de la tribu índia. Ja està molt dit, em penso: l’autor aconsegueix fer creïble la veu del nen, i la matisa amb un humor deliciós. La connexió dels indis amb l’entorn salvatge és una part important de la novel·la que enamorarà als amants de la natura: les descripcions del nen trepitjant el bosc amb mocassins de pell, o escoltant el llenguatge dels ocells, m’han semblat vivíssimes. Per completar el llistat d’encerts, hi ha alguns episodis còmics molt ben trobats, combinats amb moments molt dolços i emotius, i una crítica subtil però eficaç a alguns vicis del nostre temps.

L’evolució de Calpurnia Tate

Presentar-se com a Callie Vee, l’única noia de set germans, en un poblet de Texas a las darreries del segle XIX, pot ser un bon punt de partida per fer una novel·la inoblidable. Caldria alguna cosa més, com una narradora amb gràcia, un nom original (la Callie Vee es diu Calpurnia), uns bons secundaris (l’avi investigador, els germans cavallots, les criades amatents…), i res d’això falta a la narració. A mi també m’ha atrapat la vocació naturalista de la noia, perquè és un tema que m’encanta, i les descripcions de les seves exploracions són versemblants i apassionades. He trobat molt ben lligada la trama amb l’ambientació del tombant de segle. Al missatge feminista, però, li falta un pèl de subtilesa per acabar de funcionar. Ara bé, és una pega minúscula d’aquest títol del tot recomanable. El primer capítol està a la web de Roca.

De La evolución de Calpurnia Tate (Jaqueline Kelly, Roca Editorial) em van atreure dues coses: la primera de totes, la coberta i l’acurada edició del llibre, que enamora només veure’l; l’altre, un consell de la llibretera de confiança: “és un llibre juvenil, però que pot agradar a tothom”. Aquestes lectures per a totes les edats acostumen a entusiasmar-me. Penso que aquests dos ganxos (edició acurada i consell del llibreter) són elements que ha de cuidar qui vulgui triomfar amb els seus llibres. N’hi afegiria un tercer, i és l’opinió que aconsegueixi entre els posts dels afeccionats a la bona literatura. Ara per ara, és un dels referents que més confiança em dóna a l’hora de triar les lectures. Hi ha tantes novetats, que el suggeriment dels “experts” se’m fa imprescindible!

El protagonisme d’un bosc

Quan un llibre m’agrada, el rellegeixo. Si m’agrada molt, el rellegeixo molt. El bosque animado (Espasa-Calpe, 2006), de Wenceslao Fernández Flórez, l’he rellegit moltes vegades. Està escrit amb un estil deliciós, en un llenguatge carregat de matisos, que marida poesia, humor, tendresa, ironia, estampes rurals i encert narratiu. Curiosament, el marc espacial, un bosc de Galícia, esdevé el veritable protagonista del llibre. Per la fraga de Cecebre desfilen uns personatges simpàtics, tots molt humans, encara que de vegades siguin plantes o animals, o fins i tot un trenet d’estar per casa. Són memorables els episodis de l’arbre nouvingut, o la lluita entre els pescadors i les truites, i personatges com el patètic bandoler Fendetestas. Per obrir boca, podeu llegir-ne l’inici aquí.

Autobiografia (divertida) d’un naturalista

Aquesta setmana he parlat de naturalistes, i en fer-ho m’ha vingut al cap més d’una vegada en Gerald Durrell. En concret, el Durrell infant corrent per les costes gregues de Corfú, envoltat d’animals i amarant-se de Mediterrani. Aquesta visió autobiogràfica del naturalista i conservador, adobada amb un humor excel·lent (i un xic cruel amb els seus parents i amb els indígenes grecs) la podeu trobar a La meva família i altres animals (Empúries). Potser més endavant comento altres llibres d’aquest autor (un dia o altre he de parlar de Bafut i dels bous, no me’n podré estar), però si no heu llegit aquest primer títol paga la pena que comenceu per aquí.

Naturalistes d’estar per casa

Natura al teu jardí (Brau, 2007) d’Albert Ruhí, és una bona eina per als naturalistes més o menys aficionats. Com a guia d’iniciació és fantàstica, perquè tot s’explica molt bé, amb unes il·lustracions i fotografies aclaridores de veritat. L’autor ens proposa experiències interessants i factibles per a conservar i conèixer millor el nostre entorn. M’ha agradat molt que el llibre es noti fet aquí, per gent d’aquí: la fauna i flora que convida a gaudir és realment la que tenim a l’abast. Res d’aguaits per a observar lleons o menjadores per a óssos grisos (exagero una mica, és clar, però vull destacar aquesta proximitat). També estan molt bé les guies d’identificació que incorpora. És una llàstima que jo no tingui jardí a casa, perquè amb algunes propostes m’hi posaria ara mateix. Per exemple, mai hauria dit que existissin tants tipus de caixes niu.

Llops que fan riure

Quan trobem llops en un llibre, acostumen a fer por. Als contes amb llop, el llop és el dolent (parlo de versions clàssiques). A les novel·les d’aventures, si l’hivern ha sigut llarg i fred, més val que el protagonista no hagi de creuar cap bosc nevat, perquè sentirà udolar la trepa famolenca abans que es faci fosc, i probablement anirà just de munició. Però avui volia parlar d’uns llops que no fan por, sinó riure. Farley Mowat, un científic un pèl llampat i amb unes dots narratives admirables, va escriure fa uns anys Los lobos también lloran (Debate, 1986), un llibre en què explicava la seva estada en solitari en mig d’un estol de llops, per tal d’estudiar els seus costums. Vaig riure molt, i la meva visió dels llops va canviar una mica. La dels científics, també…