El pas del temps, a la nostra cultura occidental, mediterrània, va lligat al ritme de les estacions. Ens marquen els moments de l’any i, tot sovint, en clara al·legoria, les etapes de la vida. Potser també ens poden servir per compassar l’esdevenir de la història. A Estaciones (Pre-Textos, 2009), de Mario Rigoni Stern, veiem succeir-se les estacions i la vida plena de l’autor: vivències grans i petites, totes transmeses de forma colpidora. Des de la infància muntanyenca a l’aterridora neu de la campanya de Rússia, les flors de primavera, els amics, els ocells que venen i van… Hi ha escriptors que tenen moltes coses a dir, i aquell do especial per a dir-les, que no necessita de trames captivadores ni d’arguments elaborats. He passat els fulls com mai, com qui espera una sorpresa a cada revolt del camí, assaborint cada plana. L’obra d’un mestre, d’un savi. Un dels millors consells literaris que m’han fet en els últims mesos (tenir a la coberta un duc nival ja era prou atractiu, ho he de confessar…).
neu
Una troballa a la neu
Ara que la neu ha enfarinat tants paisatges (ai, aquest llevant: més pluja i vent del compte…), pot ser el moment per comentar una troballa del desembre. El zorro ártico [Skugga-Baldur], de Sjón (Nórdica, 2008), un llibre vingut del nord més fred i nevat que us pugueu imaginar. L’autor és un poeta, i la seva prosa és mesurada i precisa en les paraules com un bon poema. El relat ens trasllada a la blancor de les grans extensions glaçades, i conté passatges delicats com una filigrana de caramelles, i a voltes durs com una paret de gel. Per a mi ha estat una descoberta de sensibilitat inesperada.
Lector de fons 