Una altra delícia de la narrativa nord-americana

Un altre parèntesi llarg, i ja en van uns quants… Però, primum vivere, deinde blogare, que hauria dit Aristòtil en algun dels seus posts (perquè si fos d’ara, tindria blog, no?). La lectura no l’he abandonat tant, i puc dir que el primer regal d’aquest Sant Jordi es mereix un 10: Me voy con vosotros para siempre, de Fred Chappell (Libros del Asteroide, 2008. Una editorial amb punteria finíssima!). Un 10 ben guanyat: perquè és un llibre divertit, molt divertit; i a l’hora tendre, i a l’hora humà; i tan ben escrit… Potser em predisposa el record d’altres delícies de la narrativa nord-americana: Van venir com orenetes, La comèdia humana, o Matar un rossinyol, sense pensar-m’ho gaire. Comparteixen el narrador infantil, l’ambientació rural, una galeria humana igual d’atractiva, i unes anècdotes senzilles explicades amb mestratge narratiu.

Les orenetes de William Maxwell

William Maxwell és una de les veus més poderoses de la narrativa nord-americana del segle XX. Va ser editor i conseller literari d’autors tan importants com J.D. Salinger, Flannery O’Connor o Eudora Welty (entre molts d’altres: n’he posat tres que m’agraden). A la seva tasca editorial, brillant, s’hi afegeix una producció literària exquisida, fins fa poc gairebé desconeguda al nostre país. Llibres de l’Asteroide ens ha portat relats tan impressionants com Van venir com orenetes. És una novel·la amb un argument emotiu, i d’una tècnica narrativa molt ferma: ritme perfecte i tres narradors ben aconseguits. Per a mi, un dels millors autors a l’hora de donar veu a la infància.