Una botiga de joguines que es belluga

Els anglesos -amb permís d’Edgar Allan Poe- han estat uns mestres de la novel·la de detectius. Ara que estan de moda les novel·les negres, amb investigadors una mica desencantats que resolen crims en ambients molt contemporanis i molt locals, La juguetería errante, d’Edmund Crispin (Impedimenta, 2011) m’ha fet anar una mica enrere en el temps i en l’estil, i m’ha agradat. La ciutat universitària d’Oxford a la primera meitat del segle XX és el marc encantador de les aventures de Gervase Fen. Aventures un pèl desaforades, tot s’ha de dir: la novel·la va guanyant en exageració a mida que progressa la història, fins a un punt que pot resultar esbojarrada. Però sempre és divertida, sembla més important l’humor que la intriga (tot i que es manté fins al final). També m’ha ajudat a la bona impressió de la lectura, i això és una constant a Impedimenta, l’amor que posen en tots els aspectes materials de l’edició: el gramatge i el color del paper de la coberta i dels interiors, la tipografia, l’acolorida il·lustració de portada… Una delícia per als lectors analògics!

Detectius a la cuina

Les novel·les policíaques autòctones (si les podem anomenar així) aporten matisos molt interessants a la lectura. Per exemple, els àpats suculents que prepara la dona de Kostas Jaritos a les novel·les de Petros Markaris són una exhibició de cuina grega, i conviden a la reflexió si les comparem amb les tristes i fredes menjades del pobre Kurt Wallander, el depriment (i aconseguit) detectiu suec creat per Henning Mankell. Per a mi, la cura que els autors han tingut en aquests detalls és senyal de qualitat narrativa.

Essència de novel·la negra

– Aquell del cotxe és el Murmuri –em va dir Bill Quint.

Vaig mirar més enllà del forçut i vaig poder veure el perfil de Thaler. Era un home jove, petit i moreno, de faccions afavorides i tan regulars que es diria que estaven encunyades.
– És atractiu el noi -vaig dir.
– Pot ser -va dir l’home de gris-. També ho és la dinamita.
 
És un fragment de novel·la negra, és clar. Em penso que condensa, en poques ratlles, molts elements del gènere: descripcions sòbries i nítides, molt visuals; diàlegs secs i carregats d’ironia; cotxes, vestits grisos, gàngsters i policies perdonavides… L’autor és el mestre Dashiell Hammett, a Collita roja.