Alfanhuí, un llibre de colors

Què té Alfanhuí que fa uns anys hi dediqués aquest article, si el títol més conegut de l’autor, Rafel Sánchez Ferlosio, és El Jarama? Doncs que és una experiència lectora força impressionant, fins i tot m’atreviria a dir que sensacional, amb totes les connotacions que aquestes dues paraules poden suggerir. Industrias y andanzas de Alfanhuí és un llibre d’impressions, de sensacions, líric, ple de poesia. Alhora, una narració fantàstica i imaginativa, que apel·la contínuament als nostres sentits. Un llibre d’una plasticitat sorprenent, que vessa cromatisme pels quatre costats. Un llibre de colors.

Potser citant alguns fragments podré desvetllar una mica quina és la màgia de l’obra. Moments impressionistes que ens porten des d’una “vergüenza amarilla y fría”, a “los sordos golpes de un turbio tambor”, passant per un “olor mortecino y oscuro” , una “luz honda y amarilla” o “un brasero picón que olía a gris y a veces a incienso”. Aquests exemples són una petita part de las descripcions impressionistes, autèntiques mixtures sensorials, que omplen el relat. Són sinestèsies, en les quals barreja els sentits amb percepcions que no els corresponen.

Jo no perdria el temps i aniria directament al llibre. Però si voleu saber-ne més coses, podeu llegir la resta de l’article o un post anterior (una mena d’esborrany, el millor era el comentari d’en Frank). La il·lustració, d’en Jesús Gabán, està plena d’ocells, com el llibre.

Anuncis

Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Em sembla haver sentit dir a en Jordi Sierra i Fabra (més aviat ho hauré llegit) que la seva obra, i mira que és extensa, no és fruit d’una gran imaginació, perquè d’històries bones n’hi ha moltes: la vida ens les va oferint constantment. Crec recordar que ell afirmava treure els arguments dels seus llibres de les notícies dels diaris. Tot això que dic s’hauria de contrastar, perquè parlo de memòria. Podeu llegir algunes de les entrevistes que li han fet, jo les trobo molt interessants.

La història de Kafka i la nina que se’n va anar de viatge (Empúries, 2009) no surt de l’actualitat periodística, sinó d’un episodi molt emotiu dels últims anys de vida de l’escriptor. A partir d’una anècdota, l’amistat de l’autor Txec amb una nena que ha perdut la seva nina, en Jordi Sierra desenvolupa una novel·la amb un encant especial. Perquè és senzilla, bonica, d’una sensibilitat i un ritme que atrapen el lector. No en puc desvetllar gaire cosa, perquè és breu i guanya molt quan la descobreix el lector: proveu-ho.

Novel·la d’escacs

Negat per a qualsevol altra activitat intel·lectual, Mirko Czentovicz va revelar-se des de nen com un geni dels escacs, i ara n’és el campió del món. Però, en un viatge de Nova York a Buenos Aires, li sorgeix un contrincant enigmàtic: el Senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Magníficament ambientada, ens trobem amb una història construïda amb art de mestre i amb bones dosis d’intriga. Stefan Zweig és un autor polifacètic, un veritable humanista recordat sobre tot per les seves magnífiques biografies. En aquesta obra breu, Novel·la d’escacs (Quaderns Crema, 1991), posa de relleu la mateixa capacitat de retratar caràcters i de fina penetració psicològica en els personatges.

Escriure llarg

Per a mi, l’estiu sempre ha sigut el temps d’escriure llarg: d’acabar bé els contes, de treballar a fons els articles, o de fer una novel·la. Durant el curs, només arribo a escriure curt: redactar una carta, contestar un mail, i (últimament) actualitzar el blog. Ja veurem què passa aquest primer estiu de Kokamuskes: si no puc escriure llarg, deixaré d’escriure curt.

Una novel·la escrita amb cisell (Ignacio Aldecoa)

El fulgor y la sangre (Espasa-Calpe, 1996) és una novel·la d’Ignacio Aldecoa, una de les millors obres llargues de l’autor (els contes són excepcionals, però no m’agrada comparar gèneres diferents). És una novel·la de descripcions minucioses i diàlegs tallants, com tants textos de la narrativa espanyola dels 50, que semblen esculpits en una pedra duríssima. La història va augmentant la tensió, com si l’autor anés carregant elèctricament les planes del llibre amb el frec de les paraules aspres. Una caserna de la Guardia Civil; la notícia d’un guàrdia mort (però… quin?); les dones que esperen saber, neguitoses, enfrontades, si han esdevingut vídues… I molta calor, i molta pols. Aldecoa descriu magistralment.

(La foto, de l’Àlex, ha provocat el post. Gràcies!)