Montañas como islas, la infància d’un indi cherokee

Montañas como islas, de Forrest Carter (Duomo Ediciones, 2009), és la narració en primera persona de la infància de “Pequeño árbol”, un indi cherokee que durant els anys de la gran depressió ha d’anar a les muntanyes a viure amb els avis, una parella entranyable que ha conservat els costums i la manera de viure de la tribu índia. Ja està molt dit, em penso: l’autor aconsegueix fer creïble la veu del nen, i la matisa amb un humor deliciós. La connexió dels indis amb l’entorn salvatge és una part important de la novel·la que enamorarà als amants de la natura: les descripcions del nen trepitjant el bosc amb mocassins de pell, o escoltant el llenguatge dels ocells, m’han semblat vivíssimes. Per completar el llistat d’encerts, hi ha alguns episodis còmics molt ben trobats, combinats amb moments molt dolços i emotius, i una crítica subtil però eficaç a alguns vicis del nostre temps.

Canvi de taula

http://www.flickr.com/photos/felixvaquerizo/4207975531/Vaig deixar el blog ara fa un any, amb un post que parlava del que ocupava la meva taula, un moble a mig camí entre la realitat i la figuració. Ja no hi són els llibres de Stegner i Villar, que em van agradar. El d’en Pla encara dura, en vaig fent glopets entre mos i mos. O potser són llepades a un caramel molt gran, que faig durar dies i dies… Ja no hi ha l’esborrany de la tesi doctoral del meu amic: es va publicar, i ara el seu lloc l’ocupa un senyor llibre que us recomano, amb les aventures d’en Verntallat. Jo… he acabat una novel·la, tot solet (ja tocava!), i ara busco editor. Estic a punt de començar-ne una altra, o vull pensar-ho. El blog es diria que torna a engegar, no? A veure què passarà…

Al decorat hi he afegit un obrecartes amb funda de pell, he canviat el bloc Multifin per un calendari de la UB, i ara tinc una finestra a mà dreta amb un jardinet i una menjadora per a ocells que m’han portat els Reis. Perquè he canviat de taula, i de ciutat, i de feina… L’ordinador amb que escric és el mateix, però sense el cable, perquè la bateria rendeix molt bé. La carcasa s’ha endut alguna patacada, però això el personalitza i el fa entranyable.

El dia dels ocells

Avui és el dia dels ocells (quina coincidència bonica: felicitats, Francescs!). Si no la coneixeu, mireu-vos aquesta web, la Enciclopedia de las aves: és una guia impressionant, completíssima i molt ben feta. A més, tinc l’honor de conèixer algun col·laborador. No cal estar malalt d’ocells per xalar una estona (l’ocell de la foto no hi surt, és un fabulós… Gamarús de Lapònia! Té tela, el gamarús…).

Malalt d’ocells

Si llegiu aquest blog de tant en tant, ja sabreu que no parlo gaire dels nostres llibres. Però avui fa un any que va morir el meu amic Xavier Fàbrega, company d’aventures literàries, i no me’n puc estar de recomanar-vos la lectura (o relectura) del nostre primer llibre: Malalt d’ocells (Pagès Editors, 2002). En Xavier recomanaria que el compressiu, però aquesta broma era seva. Guardo una carpeta plena de retalls de premsa, de cartes inesperades, de mails d’amics i coneguts: un devessall de papers que han quedat lligats per sempre a la nostra il·lusió d’autors acabats d’estrenar. Els records d’aquells dies són d’uns pocs, però el llibre és per a tothom que el vulgui obrir. Avui, en recordar l’esgarrapada brutal d’ara fa un any, l’he tornat a prendre entre les mans, i he trigat poc a somriure. Creieu-me, és divertit.