L’olor dels llibres

L’altre dia, un noi em va ensenyar un llibre que anava a tornar a la biblioteca. Per curiositat, li vaig preguntar què havia estat llegint. M’ho anava a dir, pobret, però vaig deixar d’escoltar-lo a mitja frase: només havia pogut veure el llibre de biaix, encara a les seves mans, i ja sabia què em contestaria. N’estava ben segur: aquelles tapes fosques, lluents pel desgast, el color groguenc del paper… Amb emoció (més del compte), vaig prendre-li el volum de les mans (el tercer volum del Senyor dels anells de Tolkien, en l’edició castellana de Minotauro dels anys 80, per ser exactes), vaig fer córrer els fulls amb el polze i els vaig ensumar amb delicadesa d’enòleg: la mateixa olor, després de tants anys… El noi es devia pensar que m’havia tornat boig. Vaig aprofitar per explicar-li que algunes lectures no s’obliden mai, i que la memòria se’n preocupa de guardar-les embolcallades en aromes ben definides, remors nítides, fins i tot amb una tonalitat de llum o amb el grinyol d’un sofà vell. No sé si em va entendre, potser encara ha de llegir més.