El primer llibre que vaig llegir d’Evelyn Waugh va ser ¡Notícia bomba! (Anagrama, 2006). D’això ja fa vint anys. En aquell moment, no en sabia gaire cosa, d’aquest autor. De fet, em pensava que era una autora. La coberta d’Anagrama, amb aquella màquina gegant de retratar, em va cridar l’atenció. Després, amb el llibre m’ho vaig passar molt bé, i vaig descobrir un escriptor amb un sentit de l’humor com el que a mi m’agrada, i amb un esperit crític notable. És una parodia brillant d’alguns fenòmens periodístics, en què les aventures d’un pacífic columnista anglès de jardineria, enviat per error a l’Àfrica, acaben creant una guerra que no existia. Segurament no és el seu llibre més important, i més endavant m’agradaria comentar altres obres “majors”. Però en tot el que he llegit després hi he tornat a trobar l’humor fi i la clarividència de Scoop.Notícia bomba!
El primer llibre que vaig llegir d’Evelyn Waugh va ser ¡Notícia bomba! (Anagrama, 2006). D’això ja fa vint anys. En aquell moment, no en sabia gaire cosa, d’aquest autor. De fet, em pensava que era una autora. La coberta d’Anagrama, amb aquella màquina gegant de retratar, em va cridar l’atenció. Després, amb el llibre m’ho vaig passar molt bé, i vaig descobrir un escriptor amb un sentit de l’humor com el que a mi m’agrada, i amb un esperit crític notable. És una parodia brillant d’alguns fenòmens periodístics, en què les aventures d’un pacífic columnista anglès de jardineria, enviat per error a l’Àfrica, acaben creant una guerra que no existia. Segurament no és el seu llibre més important, i més endavant m’agradaria comentar altres obres “majors”. Però en tot el que he llegit després hi he tornat a trobar l’humor fi i la clarividència de Scoop.
Lector de fons 