Kim de la Índia

De vegades he recomanat Kim, de Rudyard Kipling, i no ha acabat d’agradar. Em sap greu, perquè Kipling em sembla una gran escriptor, i crec que Kim és una molt bona novel·la. Potser necessita joves lectors una mica madurs, com a joves i com a lectors. Perquè és prou llarga, i d’una riquesa de contingut que demana sensibilitat. Els elements de la trama són molt atractius: el protagonista adolescent, molt ben caracteritzat, una mena de “pícaro” trempadíssim, eixerit com un pèsol; secundaris tan memorables com el monjo hindú; una història aventurera i viatgera, amb perills, emocions, i fins i tot espies; tot en el marc d’un país com la Índia colonial, exòtic i colorista, bullent de vida, descrit magistralment, com Kipling sap fer tan bé. En definitiva, em sap greu quan he errat el consell per no encertar el qui o el quan, perquè el llibre és tot un clàssic per no perdre’s.

Alfanhuí, un llibre de colors

Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, és un llibre de colors. També és una novel·la amb aire de picaresca, amb més malenconia que sàtira, amb més lirisme que humor. O potser és un llibre de fantasia, o un exercici de sinestèsia. També és un llibre d’ocells. Però, sobre tot, és un llibre de colors.