Sense esperar l’estació correcta

La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l’ocell a la branca.

Mireu quina frase més bonica! És de Mercè Rodoreda, a Jardí vora el mar. Tot just obrim les portes de la tardor, però m’ha agradat tant que no he volgut esperar a l’estació correcta.
Anuncis

L’adéu del maig

¡Com s’engalanen les serres,
com s’empal·lien los colls
amb sos verdosos domassos
clapejats de blanc i groc!
A ses plantes han esteses
catifes de mil colors,
i amb corones de llum pura
circuïts estan sos fronts.
Los ceps abriguen la vinya,
los arboços lo turó.
Cada cim té un mantell d’arbres,
cada arbre un mantell de flors,
de flors blaves com la jonça,
morades com los alocs,
vermelles com lo rubèlic
i el clavellet de pastor.
De roses blanques i veres
cada roser n’és un pom,
lo baladre una cascata
que les vessa com un foc.

M’agraden aquestes estrofes del poema Vigília de Corpus, de Verdaguer, on és la natura qui s’abilla amb una festa de colors, com si imités les enramades o catifes de flors. Encara que no ho sembli, el maig se’ns en va. En paraules del mateix poeta, la diada del Corpus és la porta que la primavera rient obre a l’estiu. Avui, però, hem canviat les pluges de flors per les d’aigua (i ben contents!). La foto és d’aquest àlbum.

Falciots

Avui m’ha semblat sentir el primer falciot de l’any. He tret el cap per la finestra, però… res. Potser ha sigut una falsa impressió, el refilet d’un altre ocell (una merla? una cardina?) m’ha arribat escapçat i s’assemblava al xerric dels falciots. Però fa calor de falciot, el curs ha agafat velocitat de falciot, l’estiu es veu tan proper com quan volen els falciots… Crec que sí, que ho era.