La d’Ali i Nino (Libros del Asteroide, 2012) és una bella història d’amor, una molt bona narració de Kurban Said. Ell, Ali Khan, un jove aristòcrata musulmà, una mica estirat, hereu dels perses mil·lenaris; ella, Nino, una princesa georgiana, una cristiana guapa i amb geni. Tots dos, adolescents, enamoradíssims, inconscients. Potser els contrastos són el més interessant del relat: orient i occident, islam i cristianisme, deserts i ciutats majestuoses. Els joves enamorats comparteixen protagonisme amb les seves famílies, d’antigues tradicions, entre guerres i joia, heroïsme i tragèdia. La novel·la està ambientada a l’Azerbaidjan de principis del segle XX, una terra poc coneguda (o desconeguda del tot) que se’ns va revelant amb una cultura puixant i una riquesa insospitada, en la qual destaca Bakú, una capital entre dos móns, amb els seus palaus i mesquites, mercats i esglésies, a la vora del desert.
religió
Un bon partit
Mai se m’havia acudit comparar una novel·la amb un partit de tennis, però el títol i l’avinentesa de Wimbledon m’hi han portat gairebé sense voler. Parlo d’un llibre llarg, llarg. I bo, bo, com el partit d’aquesta tarda. Un buen partido (Anagrama, 2003), de Vikram Seth, és una obra fascinant, que ens passeja per la India en un viatge panoràmic, que recorre llocs, costums, creences, música, gastronomia, història i política. Ho fa de la mà d’uns personatges admirablement treballats, amb humor i sentiment, i sentit dramàtic. Una gran novel·la, en tots els sentits (en el físic també, parlem de força més de mil pàgines!).
Lector de fons 