L’oda infinita de Maragall

Fa pocs dies he rellegit l’Oda infinita de Joan Maragall. Per al meu gust, és un bon poema sobre la vocació poètica, una teoria literària en vers, una brillant declaració d’intencions. Recordeu l’inici solemne i grandiós?

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Potser per l’ús de la primera persona, o per la magnitud semblant dels cants misteriosos, o per la identificació total entre vida i poesia, m’ha vingut al cap la Rima I de Gustavo Adolfo Bécquer:

Yo sé un himno gigante y extraño
que anuncia en la noche del alma una aurora,
y estas páginas son de ese himno
cadencias que el aire dilata en las sombras.

També és una declaració d’intencions, un text metaliterari. Tots dos comparteixen, és ben clar, un aire romàntic i idealista. Malgrat les diferències (que hi són) i les preferències (que també hi són), penso que resulten especialment adequats per obrir la porta de la poesia als que tot just s’inicien en la seva lectura i comentari.

Don Juan vist pels seus autors

És interessant observar les diferències entre dues obres clàssiques que, en teoria, expliquen la mateixa història: El burlador de Sevilla, de Tirso de Molina, y Don Juan Tenorio, de José Zorrilla. Jo no trobo que els personatges canviïn molt d’una obra a l’altra: sempre veig un seductor frívol i descregut, unes víctimes ingènues, un parent dolgut. El que realment divergeix és la manera de tractar el protagonista que adopten els autors. El sentit moral que mostra Tirso, transparent i tallant com un vidre, està molt lluny de la indulgència sentimental i tèrbola, romàntica, de Zorrilla.