La carta robada de Poe

D’Edgar Allan Poe ja en vaig recomanar els contes d’horror i les narracions extraordinàries. Avui que la xarxa ha estat un bon lloc per als admiradors de Poe, voldria recordar una història seva menys gòtica, no tan inquietant com els altres contes: La carta robada. M’apunto a un suggeriment d’en Pep, amb qui estic totalment d’acord. Per a mi, té dos ingredients que la fan especialment atractiva. D’una banda, la presència de l’inspector Auguste Dupin, el primer detectiu de ficció de la novel·la policíaca, que inspirarà els posteriors Sherlock Holmes, Hercules Poirot i tota la patuleia d’investigadors que tan bones lectures ens han deixat. D’altra banda, la traducció de Julio Cortázar, tot un luxe. Podeu llegir el relat aquí.

Per què m’agrada Folch i Torres (tercera raó)

Encara no se m’han acabat els motius pels quals m’agrada Josep Maria Folch i Torres. Un d’ells, i no el menor, és que té un fill que es diu Ramon Folch i Camarasa. Aquest novel·lista bonhomiós, elegant i sorneguer, britànicament humorístic, també és un traductor com una casa de pagès (vull dir un traductor imponent, amb fonament). Més endavant comentaré alguna de les seves novel·les, però avui en destaco Bon dia, pare (Edicions 62, 1998), una biografia afectuosa i carregada de records familiars del creador dels Kokamuskes. Si la llegiu, hi descobrireu noves raons per seguir aquesta sèrie de notes sobre en Folch i Torres.