Un llarg viatge en tren

Avui he acabat un viatge en tren. Un viatge llarg, llarguíssim: de Londres a Tokio i tornada. He visitat la pobre Rumania, he passejat pels carrers d’Estambul, he conegut països que només em sonaven de les notícies: Geòrgia, Azerbaitjan, Turkmenistan… He trepitjat la mítica Samarcanda, he ensumat l’aire espès de les ciutats de l’India, m’he deixat engolir per les multituds dels seus carrers; he dormit en vagons llit, he menjat els productes dels venedors de les estacions; he recordat els horrors de les guerres de Cambodja i Vietnam, he parlat amb els seus testimonis; he descobert ciutats inimaginables, com Singapur, o Tokio, amb tanta riquesa material i tanta pobresa humana; he entès una mica millor els xinesos i ara ja sé que llegeixen els japonesos; he voltat per Kolymà i he sentit el fred siberià i el terror del KGB a les meves carns.

Tot això ho he fet sense moure’m de casa, transportat per Paul Theroux en el Tren fantasma a la Estrella de Oriente (Alfaguara, 2010). No tot el que veu és bonic, ni tot ho mira amb bons ulls. Però ha vist tantes coses i les explica tan bé…

L’últim xiscle del tren de Sarrià

Barcelona ha canviat molt, ja ho veia a venir en Joan Maragall en sentir l’últim xiscle del tren de Sarrià. Potser ens estem complicant massa la vida, els caps de setmana, i per descansar n’hi hauria prou amb menys. La capacitat evocadora d’aquest paràgraf m’ha impressionat. (Ah, estem en l’any Maragall, d’aquí el logo del post).

El tren de Sarrià no duia sinó a la torre. Els altres carrils poden dur a la torre; el de Sarrià només duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cares, moltes menes de cabòries, cap al Clot o cap a París; però el de Sarrià només podia dur -en la seva edat d’or- al país de les torres: a Gràcia, a Sant Gervasi o Sarrià; al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, la figureta en el sortidor, i els coets per Sant Joan, i la xocolata amb melindros de les tardes i el pom de flors que un s’emporta, a entrada de fosc, cap al piset de Barcelona.(…)