Vida i destí (Galaxia Gutenberg, 2008), de Vassili Grossman, és una novel·la extraordinària. Podria dedicar un grapat d’entrades a explicar les múltiples raons que la fan recomanable. Però la marca de la casa són els apunts breus i suggerents. Doncs us en deixo uns quants: la riquesa de personatges, per la profusió, varietat i definició acuradíssima de tots ells; la corprenedora descripció de la guerra, amb una menció especial al camp de batalla de Stalingrad, inoblidable; la crítica ferotge a les barbàries totalitàries del segle XX, a l’anorreament de la persona perpetrat des de dretes i esquerres inhumanes; la varietat d’escenaris i de situacions, amb unes descripcions brillants i registres literaris magistrals; l’ànima russa, que vessa pels quatre costats de la novel·la. I seguiria, però deixaria de ser breu. El millor que he llegit aquest estiu. Molt recomanable tenir a mà la llista de noms, cognoms i apel·latius dels personatges, si no et vols perdre.
Hi ha llibres que et porten a noves lectures. Són com un despertador d’inquietuds, de ganes de conèixer, potser perquè t’obren els ulls a realitats ignorades, o et mostren les coses des d’un punt de vista diferent. M’ha passat amb El imperio (Anagrama, 2006), de Ryszard Kapuscinski. En aquests articles sobre l’antiga URSS, el brillant periodista polonès ens mostra una realitat brutal, una història incomprensiblement obviada o trivialitzada, unes immensitats i extrems difícils d’entendre des del nostre confortable i proporcionat món mediterrani. Sempre, amb el lirisme i humanitat que tan s’agraeixen en l’autor.