Pàgines plenes de vacances

Hi ha molts llibres de vacances juvenils, escolars, com les que avui comencen. En ells és fàcil percebre una alenada inconfusible de pàgines viscudes, probablement perquè poques etapes de la vida es frueixen amb tanta intensitat, tan a fons cada minut. Qui no recorda aquells estius màgics, amb uns companys i un paisatge inesborrables? Quants autors han escrit les seves millors pàgines bevent en aquests records d’infància… No sé si és un gènere definit, però la novel·la de vacances està marcada amb un segell d’autenticitat, de vivència personal, que li dóna una força arrabassadora.
 
http://www.flickr.com/photos/22795626@N03/
Anuncis

Un acordió rescatat de les golfes

Com que per Sant Jordi tothom fa propaganda, jo també m’hi apunto. Però aquesta publicitat és de la bona, perquè el producte que recomano no us costarà ni un duro (i jo ho faig de franc, no heu de témer res). En Narcís Ramió, que ja fa molts anys que escriu, s’ha passat a les noves tecnologies, i publica un llibre a Internet: L’acordió de les golfes. Si el voleu ullar, només heu de pitjar aquí. Les il·lustracions són d’en Jaume Camps.

Vacances, temps per a Dickens

Alguns privilegiats tenim la sort de començar vacances, un bon moment per a les lectures llargues. Per exemple, per prendre aquell volum de Dickens que s’espera a la lleixa des de fa temps, perquè vol hores per endavant. Jo tinc clissat un David Copperfield preciós (Alba, 2003), que em va durar més que les últimes vacances (encara estic amb la família del vaixell). Però com que aquí només recomano llibres acabats, proveu amb Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom (Proa, 1995), una peça important en l’univers del mestre anglès. De debò que és com anar de viatge: per un temps decimonònic, per un espai molt britànic, i per una ànima molt humana.

Terrejar com les perdius

Amb aquesta expressió tan ornitològica recomanava Torres i Bages a mossèn Cinto que aprofités les vacances per passejar, deixant per a altres moments les elevacions líriques i místiques. El bon mossèn, que estava de vacances a Pruït, contesta amb sentit de l’humor i sense abandonar el registre faunístic: grans mercès (…) per la seva lletra en què em donava el consell de terrejar com les perdius. Déu vulgui que no ho faci com les tortugues. No és pas que no vegi passar àligues des de les fagedes de Collsacabra (…); mes no és tot un veure les àligues o seguir-les (Epistolari de Jacint Verdaguer, vol. VIII, Barcino, 1984). Ja es veu que Torres i Bages sabia de quin peu calçava el poeta, perquè la resposta mostra un esperit que frisa per enlairar-se.