La néta del senyor Linh

De vegades comences un llibre que no havies pensat llegir, pel pobre motiu de no tenir res més a mà (rellegeixo la frase i, sincerament, no m’ha passat gaires vegades, això: torno a començar). Aquest estiu m’he trobat en una d’aquelles rares ocasions en què he llegit un llibre que no havia previst. Passava uns dies fora de casa, i em vaig acabar els que portava (vaig acabar de llegir-los, vull dir: sembla que estigui parlant de quelcom fungible que em vaig cruspir, com ara galetes o mandarines. O conguitos). Vaig recórrer a la biblioteca de l’hostatge ocasional. Decidit a no encetar res que no pogués acabar, per allò de no provocar-me una temptació incòmoda en una llibreria aliena, vaig clissar un volum molt primet, que de ben segur tindria temps de finalitzar en pocs dies. Ni en coneixia l’autor, ni em sonava el títol, ni en tenia recomanació prèvia. Però tots els altres llibres de les lleixes properes s’havien triat amb molt d’encert: això i el resum de la contraportada em van engrescar. Tot i que ja fa dies, us el recomano ara, perquè és un llibret breu, emotiu, carregat d’humanitat i de valors positius. Un conte sobre la soledat i l’exili, la vellesa i la incomunicació. Però també sobre l’amor: a la família, als amics, a la terra… Quantes coses per a un conte breu, no? La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel (La Magrana, 2006).
Anuncis