El roser de tot l’any

Del roseret de l’amor
cada espina és una rosa;
me l’envia l’Aymador
esperant-me a la seva ombra.

Poema del 6 d’octubre de Roser de tot l’any, de Jacint Verdaguer. Podeu trobar tot el poemari en aquesta web, que fa molt senzilla la localització de la poesia de cada dia. Avui és una bona data per fer-ne esment.

Un badall de grill

Avui he après una expressió nova. La troballa ha sigut una sorpresa agradabilíssima, com quan passeges pel camp i un abellerol o una puput creuen el camí davant teu: una alegria sobtada. Llegia les Rondalles de Verdaguer i m’he trobat amb la locució “anar d’un badall de grill”, que vol dir anar de ben poc, estar a punt a punt… Quina gràcia, aquesta forma de significar la mínima dimensió.

L’adéu del maig

¡Com s’engalanen les serres,
com s’empal·lien los colls
amb sos verdosos domassos
clapejats de blanc i groc!
A ses plantes han esteses
catifes de mil colors,
i amb corones de llum pura
circuïts estan sos fronts.
Los ceps abriguen la vinya,
los arboços lo turó.
Cada cim té un mantell d’arbres,
cada arbre un mantell de flors,
de flors blaves com la jonça,
morades com los alocs,
vermelles com lo rubèlic
i el clavellet de pastor.
De roses blanques i veres
cada roser n’és un pom,
lo baladre una cascata
que les vessa com un foc.

M’agraden aquestes estrofes del poema Vigília de Corpus, de Verdaguer, on és la natura qui s’abilla amb una festa de colors, com si imités les enramades o catifes de flors. Encara que no ho sembli, el maig se’ns en va. En paraules del mateix poeta, la diada del Corpus és la porta que la primavera rient obre a l’estiu. Avui, però, hem canviat les pluges de flors per les d’aigua (i ben contents!). La foto és d’aquest àlbum.