La llibreria sobre rodes de Christopher Morley

Els llibres sobre llibres, sobre llibreters o sobre lectors fan una gràcia especial als que tenim el mal de la lectura (els que parlen d’escriptors també una mica, però no tant, perquè la cosa es complica). La fotografia de coberta de La librería ambulante,de Christopher Morley (Periférica, 2012) és una invitació a llegir-lo, tot un encert de l’editor (una bona coberta és un avantatge difícil de superar, de moment, pels eBooks). En llegir les aventures de la soltera i ja madura Helen McGill, que un dia fa un cop de cap i compra el Parnassus (una mena de caravana-llibreria, amb la seva euga, el seu gos i el seu encant) al simpàtic Roger Mifflin, veus que no t’han enganyat. Durant els tombs que van donant pel món rural nord-americà de principis del segle XX viuen unes aventures simpàtiques, jo diria que càndides i ingènues, però de bon llegir. El llibre entreté amb amabilitat, i presenta de forma positiva l’afecció per llegir, i això està prou bé.

Anuncis

Un llarg viatge en tren

Avui he acabat un viatge en tren. Un viatge llarg, llarguíssim: de Londres a Tokio i tornada. He visitat la pobre Rumania, he passejat pels carrers d’Estambul, he conegut països que només em sonaven de les notícies: Geòrgia, Azerbaitjan, Turkmenistan… He trepitjat la mítica Samarcanda, he ensumat l’aire espès de les ciutats de l’India, m’he deixat engolir per les multituds dels seus carrers; he dormit en vagons llit, he menjat els productes dels venedors de les estacions; he recordat els horrors de les guerres de Cambodja i Vietnam, he parlat amb els seus testimonis; he descobert ciutats inimaginables, com Singapur, o Tokio, amb tanta riquesa material i tanta pobresa humana; he entès una mica millor els xinesos i ara ja sé que llegeixen els japonesos; he voltat per Kolymà i he sentit el fred siberià i el terror del KGB a les meves carns.

Tot això ho he fet sense moure’m de casa, transportat per Paul Theroux en el Tren fantasma a la Estrella de Oriente (Alfaguara, 2010). No tot el que veu és bonic, ni tot ho mira amb bons ulls. Però ha vist tantes coses i les explica tan bé…

El mar de Baroja

Si hagués de triar entre els llibres d’en Pío Baroja per recomanar-ne un, probablement començaria amb Las inquietudes de Shanti Andía. N’he llegit més, i alguns m’han agradat molt, altres no tant. Com sempre, la recomanació depèn del públic, però un jove amb ganes d’aventures i amb desigs de navegar pel mar i per la vida, trobarà en aquesta novel·la una singladura emocionant i la salabror a cada pàgina. Una mostra:

Vamos a tener lluvia—dijo el patrón señalando la luna, rodeada de un halo rojizo.

El viento, que había saltado a otro cuadrante, se hizo fuerte al avanzar la noche, y pudimos navegar de nuevo. Las velas, ahora retemblaban, se impacientaban, se enfurecían, tenían cóleras de algo vivo, brillaban muy blancas a la luz de la luna. El barco marchaba jugueteando entre las olas negruzcas, llenas de reflejos, de blancos meandros de espuma: unos, regulares; otros, desgarrados y rotos.

A los lados del barco el agua producía un murmullo, interrumpido por el estruendo de algún golpe de mar: cuchicheo misterioso y monótono. Las espumas, fosforescentes sobre el lomo negro de las olas, parecían tritones luminosos que nos perseguían jugando (Las inquietudes de Shanti Andía).

Kim de la Índia

De vegades he recomanat Kim, de Rudyard Kipling, i no ha acabat d’agradar. Em sap greu, perquè Kipling em sembla una gran escriptor, i crec que Kim és una molt bona novel·la. Potser necessita joves lectors una mica madurs, com a joves i com a lectors. Perquè és prou llarga, i d’una riquesa de contingut que demana sensibilitat. Els elements de la trama són molt atractius: el protagonista adolescent, molt ben caracteritzat, una mena de “pícaro” trempadíssim, eixerit com un pèsol; secundaris tan memorables com el monjo hindú; una història aventurera i viatgera, amb perills, emocions, i fins i tot espies; tot en el marc d’un país com la Índia colonial, exòtic i colorista, bullent de vida, descrit magistralment, com Kipling sap fer tan bé. En definitiva, em sap greu quan he errat el consell per no encertar el qui o el quan, perquè el llibre és tot un clàssic per no perdre’s.

L’expedició de la Kon-Tiki

A les lleixes de la memòria de molts lectors crec que destaquen amb força els lloms de color groc viu de l’editorial Juventud. Jo diria que han contribuït a crear llegidors empedreïts, després d’embarcar-los en aventures i viatges arreu del món. “Parla per tu”, em podríeu dir, probablement amb raó. Però estic convençut que més d’una generació de lectors té un deute amb aquesta editorial barcelonina. Un dels millors exemples d’aquesta col·lecció groga és La expedición de la Kon-Tiki (Juventud, 2002), un relat apassionant de Thor Heyerdahl, un biòleg noruec, antropòleg i aventurer; i un narrador de raça, perquè el llibre és una història que arrossega amb la mateixa força que la corrent de Humboldt, la que porta el rai de troncs dels protagonistes del Perú a la Polinèsia.

Àfrica i la mirada sabia de Kapuscinski

Que n’és de bo en Kapuscinski! Estic llegint un altre llibre del periodista polonès i ha tornat a captivar-me, com em va passar fa temps amb obres de la categoria d’Ébano (Anagrama, 2007). En aquell reportatge extens feia un recorregut per Àfrica que em va semblar fascinant, per l’anàlisi precisa i humana del continent, per l’interès de les històries, per la qualitat i la sensibilitat poètica de la seva prosa. El que llegeixo ara ja el comentaré quan l’acabi, com és norma en aquest blog. Però va per bon camí.
Podeu trobar una opinió força coincident a Tinta xinesa.

La vida al Tibet

Hi ha persones que han viscut experiències molt més emocionants i sorprenents que les d’una novel·la. Si tenen l’encert de posar per escrit, amb una mica de gràcia, aquestes vivències, en surten uns llibres apassionants, de vegades molt durs, i jo diria que enriquidors. Un de força interessant, que es va portar al cinema ara fa uns anys, és Siete años en el Tibet (Juventud, 1998), de l’austríac Heinrich Harrer. Últimament el Tibet està de moda, i el Dalai Lama el coneix tothom dels diaris i la “tele”, però quan aquest alpinista va tornar de l’Himalaia, els llocs i els costums que descrivia van sorprendre occident. L’exotisme del sostre del món, afegit a l’habilitat narrativa, van captivar molts lectors. Deixant de banda les polèmiques sobre el nazisme de Harrer (que al llibre no treu el nas per enlloc), crec que encara manté aquesta força de desvelar móns inexplorats (també penso que el film no li fa justícia, tot i no ser una mala pel·lícula).