A ningú no li agrada que li prenguin el pèl. Bé, de vegades, una mica sí… Quan els autors de la broma són dos escriptors com Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, t’ho pots acabar passant molt bé. Borges em desconcerta gairebé sempre, i em fa sentir profundament ignorant, veritat que és bo recordar de tant en tant. En aquesta ocasió, amb el també argentí Bioy Casares, basteixen un recull de relats que s’ajusten molt al títol: Cuentos breves y extraordinarios (Altaya, 1995). Són relats de la literatura universal, sàviament destriats entre la millor tradició narrativa (en principi, perquè algunes troballes fan sospitar una benhumorada presa de pèl). La majoria són molt breus, amb alguns fragments escollits d’obres més llargues que funcionen perfectament com a relats independents. Tots són extraordinaris, i la paraula admet tant les connotacions de màgics, fantàstics, sorprenents, com de qualitat superior, fora de la normal. A molts guionistes amb les idees exhaurides aquesta exhibició d’arguments originals els pot servir d’al·licient: el llibre és una demostració que la imaginació humana està lluny d’haver arribat als seus límits.
Quan veig algú que està llegint i, de cop, li ve un somrís a la boca, o se li escapa el riure per sota el nas, penso dues coses: “he de llegir aquest llibre” i “m’agradaria escriure un llibre com aquest”. P.G. Wodehouse és un escriptor que m’ha fet riure de veritat, i crec que mereix el títol de mestre de l’humor. L’editorial Anagrama va recollir en una antologia, ¡Pues vaya! (Anagrama, 2008), els millors textos de l’humorista anglès. Una antologia no és ideal per conèixer a fons un autor, sobre tot si destria fragments d’obres llargues. Les novel·les de Wodehouse són deliciosament còmiques i mesuren sàviament l’extensió. Aquest recull, però, és una molt bona introducció, i manté els efectes hilarants. Potser no és per llegir-lo tot seguit: és un llibre per tenir a mà i, de tant en tant, prendre’n un capítol o dos, quan vulguis riure. Funciona.
Lector de fons 