La llibreria sobre rodes de Christopher Morley

Els llibres sobre llibres, sobre llibreters o sobre lectors fan una gràcia especial als que tenim el mal de la lectura (els que parlen d’escriptors també una mica, però no tant, perquè la cosa es complica). La fotografia de coberta de La librería ambulante,de Christopher Morley (Periférica, 2012) és una invitació a llegir-lo, tot un encert de l’editor (una bona coberta és un avantatge difícil de superar, de moment, pels eBooks). En llegir les aventures de la soltera i ja madura Helen McGill, que un dia fa un cop de cap i compra el Parnassus (una mena de caravana-llibreria, amb la seva euga, el seu gos i el seu encant) al simpàtic Roger Mifflin, veus que no t’han enganyat. Durant els tombs que van donant pel món rural nord-americà de principis del segle XX viuen unes aventures simpàtiques, jo diria que càndides i ingènues, però de bon llegir. El llibre entreté amb amabilitat, i presenta de forma positiva l’afecció per llegir, i això està prou bé.

Anuncis

Quan aprenem a llegir

Jo crec que he aprés a llegir més d’una vegada (i més de dues): al parvulari, les lletres i les síl·labes i… paraules!; al col·legi, els textos més o menys llargs, més o menys profunds; a la facultat, vaig aprendre a llegir amb la tradició, fent present el passat; als diaris i als discursos dels polítics, m’he sorprès llegint entre línies. Vaig veient que això de llegir és un aprenentatge llarg, de tota una vida, per al que cal buscar-se bons mestres. Harold Bloom dóna una bona lliçó de com llegir alguns clàssics, oferint-ne una tria força atractiva, a més a més: Cómo leer y por qué (Anagrama, 2005).

Imaginació i humor descordats

Un llibre fantàstic sobre llibres, La ciudad de los libros soñadores (Maeva, 2006), de l’escriptor i il·lustrador Walter Moers. L’autor té una imaginació desbordant i un xic paranoica, amb tendència a l’excés, però sap conduir-la amb encert narratiu i un humorisme jovial. Agradarà als amants dels llibres, perquè en parla molt; i als de les paraules, perquè escriu amb força i juga amb els mots (atenció als acrònims literaris). Llàstima que és llarg, un pèl massa, i potser a alguns lectors els hi vagi gran o els acabi la paciència.

Una festa de llibres

En aquest bloc faig una mica de trampa. No molta, però una miqueta, sí… És veritat que parlo de les meves lectures, però abans de escollir-les m’agrada informar-me bé, i un cop acabades procuro contrastar opinions amb d’altres lectors. Bienvenidos a la fiesta (CIE-Dossat, 2006) és una obra de referència fonamental. El seu autor, Luis Daniel González, fa una tria de llibres infantils i juvenils molt acurada. D’aquesta selecció hi ha dos aspectes que em semblen especialment interessants i (cal confessar-ho) que penso copiar descaradament. D’una banda, només parla de llibres que coneix de primera mà. És un recull de lectures, i això és molt més que una llista de títols. Una altra cosa destacable: únicament parla dels llibres que li han agradat o que li semblen interessants, i omet les referències oblidables o que consideri poc interessants. Això està bé, perquè el to positiu impregna tot el volum. Podeu consultar la seva web, http://www.bienvenidosalafiesta.com, que complementa i enriqueix el llibre. És un risc aquest consell, perquè és tan bona que em puc quedar sense lectors. Però vull ser honrat, és de justícia recomanar-la.

Els avantatges d’una bona edició

Era mayo y exámenes: encara impressionat per aquesta frase em va presentar el meu amic Xavier Fàbrega Días de reyes magos (Anaya, 2007), un llibre d’Emilio Pascual que el captivà gairebé a l’instant. Si la memòria no em falla, se’l va llegir dues vegades seguides, d’una tirada. Com sempre que un títol l’entusiasmava, de seguida el va recomanar amb passió a familiars i amics lectors. Un llibre prodigiós, amb un atractiu especial. El millor: uns personatges amb ganxo, una història ben lligada, les il·lustracions de Javier Serrano (la gran il·lustració, per ser exactes) i, sobre tot, les contínues referències a altres llibres (formidable el romance sobre el Quijote). Si es vol apreciar el text en tota la seva riquesa, per a mi és fonamental llegir-lo en l’acurada edició de Toni Cassany. Emmarca el llibre amb un pròleg i un epíleg molt aclaridors, i les notes són realment útils per no perdre’s ni un detall. De la novel·la no m’agrada el final, però una bona lectura, com la d’en Toni, li pot donar sentit.

Cartes plenes de vida

Ahir recomanava un “llibre de llibres”. Avui, un de llibreries i llibreters: 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff (Empúries, 2002). Una escriptora nord-americana compra llibres vells per correu a una botiga londinenca, situada a l’adreça que dóna títol a aquest recull de cartes. No és cap novel·la, i té la força de les pàgines viscudes. La correspondència que mantenen la geniüda escriptora i el personal de la llibreria ens va presentant uns personatges plens d’humanitat. Alhora, des del prosaic dia a dia se’ns mostra una part important de la història del segle XX. Un document excepcional, colpidor en la seva senzillesa i naturalitat.

Els llibres de llibres

Entre les meves preferències literàries hi ha els “llibres de llibres”, aquells relats que ens conviden a la lectura d’altres bons títols. Per a mi estan ben aconseguits quan són com l’aparador d’una pastisseria: elegants i llaminers. La invitació a la lectura ha de ser discreta, lleugerament temptadora, i un excés d’interès s’acaba notant i llastant la narració. Una bona novel·la juvenil que compta amb aquestes i moltes altres qualitats és Vigo es Vivaldi, de José Ramón Ayllón (Bruño, 2005). La seva capacitat d’entusiasmar és sorprenent, potser per la trama i els personatges, però també per aixecar les mires dels lectors joves a qui va adreçada.