Alí i Nino, una història d’amor

La d’Ali i Nino (Libros del Asteroide, 2012) és una bella història d’amor, una molt bona narració de Kurban Said. Ell, Ali Khan, un jove aristòcrata musulmà, una mica estirat, hereu dels perses mil·lenaris; ella, Nino, una princesa georgiana, una cristiana guapa i amb geni. Tots dos, adolescents, enamoradíssims, inconscients. Potser els contrastos són el més interessant del relat: orient i occident, islam i cristianisme, deserts i ciutats majestuoses. Els joves enamorats comparteixen protagonisme amb les seves famílies, d’antigues tradicions, entre guerres i joia, heroïsme i tragèdia. La novel·la està ambientada a l’Azerbaidjan de principis del segle XX, una terra poc coneguda (o desconeguda del tot) que se’ns va revelant amb una cultura puixant i una riquesa insospitada, en la qual destaca Bakú, una capital entre dos móns, amb els seus palaus i mesquites, mercats i esglésies, a la vora del desert.

Anuncis

Un llibret rodó de Truman Capote: Niños en su cumpleaños

De Niños en su cumpleaños, de Truman Capote (Nórdica Libros, 2011), m’ha agradat el final, i encara més el principi. I el que queda enmig, que no és gaire, perquè es tracta d’un relat prou breu. L’ambientació està molt aconseguida (Alabama, sud profund, 1947); l’encert a l’hora de reflectir el món interior dels nens, que és total; la història d’amor adolescent: portentosa, per subtil i benhumorada; i en tan poques ratlles, que sembla que no hi pugui dir res, diu de tot i ho fa molt bé, sempre narrant, sense parar. És a dir, que m’ha agradat tot, un llibret rodó.

El mar de l’estiu

Les recomanacions musicals d’aquest blog mai m’han defraudat (escric amb els Weepies de fons). Quan el seu autor parla de llibres també acostumem a coincidir, potser perquè un bon llibre i una bona cançó han de compartir moltes coses.

Per això, tan aviat com em va caure a les mans, em vaig llegir Helena o el mar del verano, de Julián Ayesta (Acantilado, 2000). És un llibret amb la perfecció prodigiosa d’una joia ben tallada o un rellotge d’orfebreria preciosa. En unes poques planes s’hi encabeixen, sense amuntegar-se, una prosa deliciosa, els aromes i colors -la llum!- dels estius de la infància, remors presents al fons de la memòria de cadascun, ambients pintats amb precisió en poques ratlles de diàleg, i personatges de veritat, i una història d’amor subtil, i un humor finet, finet… Una sorpresa, un tresor, un flascó d’essències per destapar, no us el perdeu.

La néta del senyor Linh

De vegades comences un llibre que no havies pensat llegir, pel pobre motiu de no tenir res més a mà (rellegeixo la frase i, sincerament, no m’ha passat gaires vegades, això: torno a començar). Aquest estiu m’he trobat en una d’aquelles rares ocasions en què he llegit un llibre que no havia previst. Passava uns dies fora de casa, i em vaig acabar els que portava (vaig acabar de llegir-los, vull dir: sembla que estigui parlant de quelcom fungible que em vaig cruspir, com ara galetes o mandarines. O conguitos). Vaig recórrer a la biblioteca de l’hostatge ocasional. Decidit a no encetar res que no pogués acabar, per allò de no provocar-me una temptació incòmoda en una llibreria aliena, vaig clissar un volum molt primet, que de ben segur tindria temps de finalitzar en pocs dies. Ni en coneixia l’autor, ni em sonava el títol, ni en tenia recomanació prèvia. Però tots els altres llibres de les lleixes properes s’havien triat amb molt d’encert: això i el resum de la contraportada em van engrescar. Tot i que ja fa dies, us el recomano ara, perquè és un llibret breu, emotiu, carregat d’humanitat i de valors positius. Un conte sobre la soledat i l’exili, la vellesa i la incomunicació. Però també sobre l’amor: a la família, als amics, a la terra… Quantes coses per a un conte breu, no? La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel (La Magrana, 2006).

Un metge com cal

He rellegit amb gust, ara fa poc, La ciudadela (Backlist, 2009), d’A.J. Cronin. M’ha tornat a agradar, i seguiré recomanant-lo als lectors adolescents: perquè està ple d’un idealisme noble; la història romàntica és… això, molt romàntica; i presenta de forma atractiva la professió mèdica, que com tantes bones feines té una dosi important de vocació i d’esperit de servei. Tard o d’hora es pot oblidar o pervertir, com es fa evident de tant en tant, però m’agraden les lectures suggerents de móns professionals, encara que els idealitzin. És veritat que tot plegat resulta planer i poc sofisticat, i potser li sobra un punt de sentimentalisme. Però… per dir coses interessants i positives no sempre cal complicar-se la vida.

Poema per a una mare

He estat buscant un text breu sobre la mare, perquè avui la meva fa anys: un aniversari rodó. Finalment, m’he decidit per un poema breu, breu, de Verdaguer, del Roser de tot l’any. No parla de la mare, sinó de l’amor. Però… són paraules sinònimes, no?

Es viure sense estimar
lo viure sense patir
i per viure sense amar
tant se valdria morir.

N’hi ha de més llargs, i de més tendres, però és tan veritat!

Natalia Ginzburg: petites virtuts amb gran ofici

És ben curiós: del llibre Las pequeñas virtudes (Acantilado, 2002), de Natalia Ginzburg, el capítol que menys em va fer vibrar és el que tanca la selecció d’assaigs i dóna títol a l’obra. No és un mal article, tot i que no comparteixo alguns dels seus punts de vista sobre l’educació. Però, és que tots els altres m’havien semblat tan i tan bons… L’ofici d’escriptora, la guerra, l’amor quotidià: quina ploma!