Els paisatges narrats de Minúscula

Hi ha una col·lecció de l’editorial Minúscula que m’agrada molt. Es diu, amb encert, Paisajes narrados, perquè cada novel·la és com una miniatura preciosa, en la que els autors aconsegueixen copsar un indret del món, amb els seus colors, aromes i fresses particulars. La veritat és que només n’he llegit tres títols, però m’han semblat molt bons. Quin mar tan diferent del nostre, el Bàltic que vaig descobrir a Olas, de Eduard von Keyserling; quin aiguabarreig de cultures, quin amor per la vida i per la terra, a Verde agua, de Marisa Madieri; finalment, ara fa poc, un altre autor de Trieste (què els deuen donar allà, que escriuen així!). A La isla, de Giani Stuparich, he trobat una història sensible i mesurada: l’amor d’un fill i el seu pare, la serenor d’un home que s’enfronta a la mort mirant-la a la cara, i el comiat d’un mar i d’una llum que m’ha semblat veure mentre llegia.

La llarga caminada

De la mà de Slavomir Rawicz, autor i protagonista de La llarga caminada (Símbol, 2007), entendrem d’una manera nova què és passar fred, passar gana, tenir por, creuar un desert a peu o escalar els cims de l’Himalaia amb poca cosa més que les mans. Mentre anem recorrent amb ell gairebé 7.000 km, de Sibèria a l’Índia, ens adonem que no es tracta de figuracions literàries, sinó de situacions viscudes, i ens imaginem amb tota la immensitat i bellesa els paratges que recorre el narrador en la fugida amb els seus companys. L’aventura ens ajudarà a posar al seu lloc algunes de les “carències” i “necessitats”, personals o generals, de la societat en què vivim. Tot narrat amb un bon ritme, amb unes descripcions brillants i colpidores. En parlo a un article de fa uns anys.

Amb tota la força d’un

Ja fa molts anys que vaig llegir La potencia de uno, de Bryce Courtenay (Diagonal, 2001). Com amb tants llibres d’ambientació africana, la immensitat i els colors dels paisatges se m’han quedat a dintre. Però d’aquest títol mantinc vius molts altres records, amb una nitidesa que encara em sorprèn: la gallina i el bruixot; les nits a l’internat; un tren; una presó; cactus, magistrals descripcions de cactus; una música que em va semblar sentir-la, de tan ben escrita. I una sèrie encadenada de cops de boxa, invencible. El final desmereix del conjunt, però el llibre és prou bo com per considerar-ho un mal molt menor.

Els bells camins que no menen enlloc

Algun dia m’agradaria saber quina relació hi ha entre la manera de passejar i la forma d’escriure dels nostres autors. I dic dels nostres perquè em fa l’efecte que el vincle entre excursions i literatura és ben peculiar a la nostra cultura. M’ha agradat aquesta cita d’en Prudenci Bertrana:

No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no tot són vies utilitàries marcades en el mapa enginyades amb teodolit, profanadores de belles solituds obertes amb detestables eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i per on passa de pressa l’angoixa, la vanitat, les tristeses més horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades. Ni tot són corriols afressats per la petja de l’home que mata l’herbei, brunyeix les penyes, afetgega l’argila i mol la gresa. Entre uns i altres, com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo segueixo, els que a mi m’agraden.

Prudenci Bertrana, Els bells camins que no menen enlloc, a Proses bàrbares, 1911. Citat a Literatura catalana de 1833 a 1931.

Un bon partit

Mai se m’havia acudit comparar una novel·la amb un partit de tennis, però el títol i l’avinentesa de Wimbledon m’hi han portat gairebé sense voler. Parlo d’un llibre llarg, llarg. I bo, bo, com el partit d’aquesta tarda. Un buen partido (Anagrama, 2003), de Vikram Seth, és una obra fascinant, que ens passeja per la India en un viatge panoràmic, que recorre llocs, costums, creences, música, gastronomia, història i política. Ho fa de la mà d’uns personatges admirablement treballats, amb humor i sentiment, i sentit dramàtic. Una gran novel·la, en tots els sentits (en el físic també, parlem de força més de mil pàgines!).

Foto

Primer Tom i després Huck

Les aventures de Tom Sawyer (La Galera, 2008), de Mark Twain, és una bona lectura per a joves: entretinguda, divertida, positiva i narrada amb encert. A mi, però, m’agraden més Les aventures de Huckleberry Finn (Edebé, 2006). Els personatges estan més elaborats, començant per Huck, inoblidable narrador en primera persona; i seguint per Jim, l’esclau que va a l’encalç  de la llibertat. També m’atrau l’estructura fluvial de la novel·la, que corre com el riu, creuant paisatges canviants i descobrint en el seu davallar gent de tota mena (bona gent, gairebé sempre). Potser els lectors més fets gaudiran més amb aquesta, però les dues paguen la pena. Si no s’han llegit, primer Tom i després Huck.

Els pobles de la Cerdanya

Soriguera, Soriguerola,
Talltorta, Ventajola,
Alp, Das, Olopte, Cortàs,
Salit i la Vila,
Vilanova i Angustrina,
toca-sons de Bajande,
repicons d’Estavar,
llepaupins de Llívia,
gormands de Puigcerdà,
porqueirols de Sant Martí,
burros de Bolvir,
nobles de Saga,
cavallers de Ger,
rovellats d’All,
bufabuines d’Isòvol,
corbells de Bellver,
gitanos de Montellà.

Aquesta cançó popular és com un mapa en vers. L’he trobat aquí i m’han vingut ganes de saber-ho tot: d’on treuen els cerdans aquests mots d’accents ferrenys, i els monosíl·labs secs, i quines històries s’amaguen darrera els apel·latius de cada vila.