Parts d’una baldufa

Suposo que sorpreses lèxiques com les d’aquesta il·lustració (tantes parts té una baldufa?) són indicatives de la riquesa d’una llengua. Sembla una fotesa infantil, però em penso que no ho és tant. L’he trobat al diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, una joia que es pot consultar en línia. Jugueu-hi una estona! Les baldufes estan de moda.

Un cove sense peixos

Avui he anat a pescar. Si prenem al peu de la lletra la definició de PESCAR al DIEC2 (Agafar peix traient-lo de l’aigua) estic dient una mentida. No com la primera accepció de la paraula MENTIDA (Asserció feta conscientment contra la veritat), sinó més aviat en el sentit, també vàlid, de Il·lusió, engany a mi mateix. Ja fa anys que jo no vaig a pescar, perquè hi vaig i torno sense peix… Potser faig altres coses: anar al mar, sortir a prendre el aire o a tirar les canyes. A pescar, res de res. Ja m’he resignat: no en sé. Però el llenguatge té aquestes coses, i l’expressió reconeguda per tothom manifesta una intenció clara, fins i tot inclou les esperances, mentre que del resultat se’n despreocupa. La convenció social no reconeix l’expressió “anar a no pescar”, o “tornar de no pescar”. (Quina manera tan complicada de dir que he anat a pescar i he tornat amb el cove sense peixos, no?).

Un tresor a mà

Tenir un tresor a casa està prou bé: quan necessites una joia o una perla, no has d’anar gaire lluny ni desenterrar res per a trobar-la. En un lleixa, ben a l’abast, hi tenim el Tesoro de la lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias, un tresor riquíssim i antic, una meravella del segle XVII que convé mirar-se de tard en tard. Potser Góngora i Quevedo, i Lope, i Calderón, també el tenien a mà, i per això escrivien com escrivien. Un trosset de definició, per obrir la gana: Garrapata, es un género de sabandija sucia. També està digitalitzat.

Llegir el llistí telefònic

Llegir obres de referència per passar l’estona pot semblar un disbarat. Home, si és el llistí telefònic, la bestiesa és evident. Però quan són obres ben triades i toquen algun ram que ens interessa, resulten una lectura entretinguda i profitosa. A més, tenen  avantatges: pots començar per on vulguis, ho pots deixar quan te’n cansis i, si les espaies en el temps, la curiositat obre la gana. Una lectura d’aquest estil pot ser un bon diccionari de mitologia, com el Diccionario de mitología griega y romana (Paidós, 1994) de Pierre Grimal. És molt complet i està ben escrit. No defrauda.