Ocells, arbres, flors i bons escriptors

Pintura de Mercè Rodoreda

Em penso que era Aristòtil qui, en parlar de l’art, feia una explicació en què es combinaven la bellesa del món, l’admiració dels homes i la voluntat d’imitació. Ara tampoc vull fer un repàs de la filosofia que vaig estudiar, perquè la filosofia, els seguidors del blog i jo en sortiríem malparats. Però, en una d’aquelles il·luminacions que de vegades tenim els lectors, he descobert que els escriptors que més m’agraden són uns experts contempladors de la naturalesa, i això m’ha fet content. Una llista exhaustiva seria molt llarga i pedant, però deixo aquí alguns noms perquè hi penseu una mica. A mi em van ensenyar els noms dels peixos de roca alguns bons amics gironins, ben arrelats i lectors amb fonament: ja vaig dir fa temps que entre una immersió a les cales de Begur i una capbussada a les pàgines d’en Ruyra no hi ha molta diferència. O què me’n dieu de l’escriptor i editor Joan Sales, tan ben tractat en el seu centenari, que podria afegir als seus títols el d’ornitòleg afeccionat (compteu els ocells que volen per les pàgines d’Incerta glòria). La Mercè Rodoreda tenia desfici per les flors, ho saben bé els que han llegit les seves cartes o coneixen l’entranyable jardiner de Jardí vora el mar. Per acabar, una debilitat personal: l’enamorat de les plantes que era Tolkien, que va cobrir el seu món fantàstic amb les ombres d’arbres tan mítics com els seus herois imaginaris, i el va perfumar amb un esplet d’herbes remeires.

L’olor dels llibres

L’altre dia, un noi em va ensenyar un llibre que anava a tornar a la biblioteca. Per curiositat, li vaig preguntar què havia estat llegint. M’ho anava a dir, pobret, però vaig deixar d’escoltar-lo a mitja frase: només havia pogut veure el llibre de biaix, encara a les seves mans, i ja sabia què em contestaria. N’estava ben segur: aquelles tapes fosques, lluents pel desgast, el color groguenc del paper… Amb emoció (més del compte), vaig prendre-li el volum de les mans (el tercer volum del Senyor dels anells de Tolkien, en l’edició castellana de Minotauro dels anys 80, per ser exactes), vaig fer córrer els fulls amb el polze i els vaig ensumar amb delicadesa d’enòleg: la mateixa olor, després de tants anys… El noi es devia pensar que m’havia tornat boig. Vaig aprofitar per explicar-li que algunes lectures no s’obliden mai, i que la memòria se’n preocupa de guardar-les embolcallades en aromes ben definides, remors nítides, fins i tot amb una tonalitat de llum o amb el grinyol d’un sofà vell. No sé si em va entendre, potser encara ha de llegir més.

El Hòbbit, la porta al món de Tolkien

La millor porta d’entrada al món literari de JRR Tolkien, especialment per als lectors joves, és El hòbbit. Al marge de la relació amb les altres obres de l’autor, ens trobem amb una narració clàssica d’aventures fantàstiques: amb un protagonista antiheroi, una colla de companys memorable, monstres horripilants i aliats formidables, escenaris fabulosos, màgia, tresors, batalles i un drac que fa feredat. I un humor fi, fi. Ah, i un anell màgic.

Els fills d’en Hurin, herois tràgics de Tolkien

En escriure aquest post, em sento una mica traïdor. Dedicar a Tolkien una pobre dotzena de ratlles em sembla tan miserable… Però no vull canviar l’estil del blog, i he de ser breu. Els fills d’en Hurin (Columna, 2007) és un relat èpic amb tota la força de les millors planes de l’autor. Herois mítics amb foc a la sang, una maledicció terrible, destins tràgicament inexorables, amors desgraciats, dracs, nans, guerres… Amb l’avantatge, penso, que no cal ser lector habitual de Tolkien per quedar corprès. Però… No me’n puc estar, no puc dir tan poc. Inauguro una plana amb enllaços a articles més llargs, i així no em sento tan malament.