Dubtes sobre el llibre electrònic

Jo diria que sóc un defensor del llibre electrònic. Si no fos perquè encara són un pèl cars, i l’oferta dels títols que acostumo a llegir encara és minsa, en demanaria un als Reis. M’agradaria ser pioner, i si m’estimo més esperar, és per estalvi i prou. Em sembla un progrés que ha de resultar comodíssim, per molts motius: poder dur a sobre tants de llibres en un de sol; anotar-los sense fer-los malbé; o copiar-ne fragments amb una sola passada del punter. Segueixo amb molt d’interès els comentaris que surten al blog d’un editor vallenc. Però, tot amb tot, hi ha aspectes del llibre electrònic que encara no em sé imaginar. Com ho faré per deixar un bon llibre a un bon amic? O per reclamar-li si no me’l torna… On hi posaré l’ex-libris? Una bona novel·la farà molt poca fila, com a regal d’aniversari… L’arxiu es podrà embolicar amb estampats de fantasia? Podré parlar amb un llibreter sense remordiments de consciència? Per no parlar d’altres aspectes més sentimentals, com l’olor del paper o el petarrelleig de les pàgines passades amb el polze… Ja caurà, però serà un canvi!

Anuncis

Per no perdre els llibres ni el nord

Encara hi ha gent que manté el costum de estampar un ex-libris als volums de la seva biblioteca. Hi ha una raó pràctica, d’economia, per allò de no perdre exemplars (encara que el gravat de l’ex-libris, per bonic que sigui, té poques opcions si topa amb la desmemòria o la malícia). Però l’ex-libris, a més, té una altra funció. Tot sovint, el dibuix al·legòric i els cognoms del propietari van acompanyats d’un lema, que pot ser tota una declaració d’intencions, una manera d’entendre la vida. Un bon ex-libris ens recorda de qui és el llibre, però també com pensa. Tinc uns amics, i m’honora dir-ho, que han triat aquest lema: “Com una pinya”. I realment ho són: una família unida, ferma, que no perd els llibres ni el nord.