La carta robada de Poe

D’Edgar Allan Poe ja en vaig recomanar els contes d’horror i les narracions extraordinàries. Avui que la xarxa ha estat un bon lloc per als admiradors de Poe, voldria recordar una història seva menys gòtica, no tan inquietant com els altres contes: La carta robada. M’apunto a un suggeriment d’en Pep, amb qui estic totalment d’acord. Per a mi, té dos ingredients que la fan especialment atractiva. D’una banda, la presència de l’inspector Auguste Dupin, el primer detectiu de ficció de la novel·la policíaca, que inspirarà els posteriors Sherlock Holmes, Hercules Poirot i tota la patuleia d’investigadors que tan bones lectures ens han deixat. D’altra banda, la traducció de Julio Cortázar, tot un luxe. Podeu llegir el relat aquí.

Saki, contes amb un punt d’amargant

Feia temps que volia llegir els contes de Saki. M’han decebut una mica, si més no els recollits a Cuentos de humor y de horror (Anagrama, 2008). Són peces literàries lleugeres, divertides, tècnicament brillants. Però, per al meu gust, més àcides del compte. O, sense deixar els paràmetres gustatius, amb un punt d’amargant que me’ls ha fet incòmodes. I és que hi ha un humor desesperançat amb el que no acabo de connectar, potser perquè es centra massa en les misèries humanes i mira amb poca benevolència les pobres criatures que som.

Lectures d’estiu (primera pista: llibres a talls)

Aquest estiu llegiré (o acabaré de fer-ho) alguns llibres a talls. Són volums llargs, que permeten aquesta lectura fragmentada, fins i tot l’afavoreixen. Són sucosos, ja els he tastat: per entretenir-s’hi en una lectura llaminera.

– Assaigs crítics, de Carles Riba
– Poesies completes, d’en Verdaguer o d’en Maragall (estic dubtant)
– Cuentos completos, de Flannery O’Connor
– El diario de la felicidad, de Nicolae Steindhart

Ja feia massa dies que no parlava de llibres, i ara potser m’he passat. Però… atenció! Només he manifestat unes intencions de lectura. Els comentaris ja vindran (com sempre) quan els hagi acabat.

Un absurd d’estar per casa

Aquests dies no estic per llibres llargs, i vaig picant, busco pessics literaris: breus, que captin l’atenció des de la primera ratlla i deixin un pòsit simpàtic. He rellegit Demà, a les tres de la matinada (Edicions 62, 2001), de Pere Calders, que compleix tots aquests requisits (i més!). Per ser narrativa lleugera i benhumorada, aquests contes són cosa seriosa. La constància de l’absurd convida a la reflexió, però no neguiteja: és un absurd amable, d’estar per casa.

Les Rondalles de Verdaguer

He acabat fa poc les Rondalles de Jacint Verdaguer, i m’ho he passat molt bé. D’una banda, perquè la prosa verdagueriana és clara i fresca, no s’embolica amb complexitats, i als aprenents d’escriptor aquestes lliçons ens ajuden. Tot el text regalima una naturalitat i senzillesa que no semblen casuals: fa ben bé l’efecte que l’autor s’ha amarat de narracions orals i de parla popular abans de posar-se a escriure. Les narracions són breus, intenses, equilibrades en la mida i en el to, com tots els bons contes. La fantasia hi és molt present. Finalment, i això no és un motiu menor per haver xalat, van guarnides d’un punt d’humor deliciós.

Els contes russos d’Afanas’ev

Llegir els contes russos recollits per Afanas’ev és anar de sorpresa en sorpresa. Ens obre les portes a unes aventures màgiques que encantaran als incondicionals de la literatura fantàstica i als amants de les rondalles. No n’he trobat cap edició en català, però n’hi ha unes quantes en castellà, per exemple Cuentos populares rusos (Anaya, 2007). També els podeu llegir aquí, a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, però hi trobareu a faltar les il·lustracions. Si aconseguiu una edició amb les d’en Bilibin,  són molt bones.

Augusto Monterroso, alimenta com un bistec

Quan van sortir al mercat els Petit Suisse, aquells potets de formatge fresc es veien minúsculs. Tant, que la campanya publicitària els promocionava assegurant que alimentaven com un bistec. Els Contes d’Augusto Monterroso comparteixen amb els Petit Suisse les dimensions reduïdes i el contingut substanciós. I si no, tasteu-ne un:

En un lejano país existió hace muchos años una oveja negra.

Fue fusilada.

Un siglo después, el rebaño arrepentido le levantó una estatua ecuestre que quedó muy bien en el parque.

Así, en lo sucesivo, cada vez que aparecían ovejas negras eran rápidamente pasadas por las armas para que las futuras generaciones de ovejas comunes y corrientes pudieran ejercitarse también en la escultura.

Però passa com amb els Petit Suisse: ja poden alimentar com un bistec, que amb un no en fas prou… Si coneixeu el conte El dinosaurio, trobareu interessant aquest article de Lauro Zavala: Diez razones para olvidar “El dinosaurio” de Monterroso.