humor

by

Una botiga de joguines que es belluga

Els anglesos -amb permís d’Edgar Allan Poe- han estat uns mestres de la novel·la de detectius. Ara que estan de moda les novel·les negres, amb investigadors una mica desencantats que resolen crims en ambients molt contemporanis i molt locals, La juguetería errante, d’Edmund Crispin (Impedimenta, 2011) m’ha fet anar una mica enrere en el temps i en l’estil, i m’ha agradat. La ciutat universitària d’Oxford a la primera meitat del segle XX és el marc encantador de les aventures de Gervase Fen. Aventures un pèl desaforades, tot s’ha de dir: la novel·la va guanyant en exageració a mida que progressa la història, fins a un punt que pot resultar esbojarrada. Però sempre és divertida, sembla més important l’humor que la intriga (tot i que es manté fins al final). També m’ha ajudat a la bona impressió de la lectura, i això és una constant a Impedimenta, l’amor que posen en tots els aspectes materials de l’edició: el gramatge i el color del paper de la coberta i dels interiors, la tipografia, l’acolorida il·lustració de portada… Una delícia per als lectors analògics!

by

La llibreria sobre rodes de Christopher Morley

Els llibres sobre llibres, sobre llibreters o sobre lectors fan una gràcia especial als que tenim el mal de la lectura (els que parlen d’escriptors també una mica, però no tant, perquè la cosa es complica). La fotografia de coberta de La librería ambulante,de Christopher Morley (Periférica, 2012) és una invitació a llegir-lo, tot un encert de l’editor (una bona coberta és un avantatge difícil de superar, de moment, pels eBooks). En llegir les aventures de la soltera i ja madura Helen McGill, que un dia fa un cop de cap i compra el Parnassus (una mena de caravana-llibreria, amb la seva euga, el seu gos i el seu encant) al simpàtic Roger Mifflin, veus que no t’han enganyat. Durant els tombs que van donant pel món rural nord-americà de principis del segle XX viuen unes aventures simpàtiques, jo diria que càndides i ingènues, però de bon llegir. El llibre entreté amb amabilitat, i presenta de forma positiva l’afecció per llegir, i això està prou bé.

by

Tresors perduts, aviat a les llibreries

Hi ha una alegria que els escriptors i la gent que hi conviu coneixen bé: és aquella que esclata quan arriben a les seves mans els primers exemplars impresos d’un nou llibre. Si el llibre és el primer, la joia és difícil de descriure sense caure en la sensibleria, així que us ho estalvio. Jo he obert fa poc la caixa que contenia els exemplars per a l’autor de Tresors perduts, el meu nou llibre, el primer que publico en solitari. L’ha editat Oxford University Press a la col·lecció L’arbre de la lectura, i ho ha fet simultàniament en català i en castellà. Un luxe, més si tenim en compte que la traducció (al castellà) és d’en Toni Cassany. Encara que apareix en una col·lecció juvenil, crec que el caire humorístic farà el llibre atractiu a lectors de totes les edats.

Un breu resum. En Santi i l’Oriol acaben el curs a la universitat amb una sorpresa desagradable: durant l’estiu els dos amics hauran de fer un treball per al professor Folch, el més antipàtic de la facultat. Aquesta mala jugada els obliga a canviar un apassionant viatge en tren per tota Europa per un ensopit estiu a L’Arbreda, un petit poble de Tarragona. Per fer el treball emprenen un negoci de veritat: una empresa d’excursions i esports d’aventura al plàcid i avorrit poblet. El que no saben és que aquell estiu hi haurà més gent rondant per l’Arbreda i les seves rodalies, buscant tresors robats pels Nazis i despertant velles històries de la Guerra Civil i de la 2a Guerra Mundial. El que semblava un treball acadèmic impropi de l’estiu els conduirà a una expedició a les muntanyes a la recerca de tresors perduts.

by

Un llibret rodó de Truman Capote: Niños en su cumpleaños

De Niños en su cumpleaños, de Truman Capote (Nórdica Libros, 2011), m’ha agradat el final, i encara més el principi. I el que queda enmig, que no és gaire, perquè es tracta d’un relat prou breu. L’ambientació està molt aconseguida (Alabama, sud profund, 1947); l’encert a l’hora de reflectir el món interior dels nens, que és total; la història d’amor adolescent: portentosa, per subtil i benhumorada; i en tan poques ratlles, que sembla que no hi pugui dir res, diu de tot i ho fa molt bé, sempre narrant, sense parar. És a dir, que m’ha agradat tot, un llibret rodó.

by

Lectures per a amants de la natura

Fa uns mesos vaig elaborar una tria de títols que poguessin agradar a un jove naturalista i bon lector. Em va quedar una selecció de lectures per a amants de la natura (o això crec). Evidentment, té els inconvenients de totes les llistes: alguns hi trobaran a faltar títols, d’altres en veuran de sobrants, i és massa general. La seva la vaig personalitzar una mica, perquè penso que les recomanacions sempre són millors si es fan a mida. Però ara que s’acosta el dia dels ocells (aquest cap de setmana) la recupero una mica retallada i l’ofereixo a qui pugui interessar. Aviso que la temàtica natural no té sempre el mateix pes: pot estar al centre, o ser el paisatge, o una de les afeccions del personatge principal. No sempre serà una natura vista amb ulls científics, però ser-hi, hi és. A mi, personalment, m’agraden els que la combinen amb el sentit de l’humor (i n’hi ha uns quants, a qui vulgui li puc dir).

Potser no queda bé fer-ho, però tampoc està malament. Jo us recomano el Malalt d’ocells (Pagès Editors, 2002) que vàrem escriure amb en Xavier Fàbrega… ara ja fa gairebé 10 anys!

by

El koala assassí

Un ingredient habitual de l’humor és l’exageració, molt evident en les caricatures o en les històries portades a l’extrem. Les facècies de El koala asesino (Sajalín, 2011), de Kenneth Cook, en són un exemple clar. La veritat és que el relat del koala no és el millor d’aquest recull, però s’ha de reconèixer que l’editor va tenir vista a l’hora de triar el que faria de títol. A mi m’han agradat més els contes de les serps o del dromedari. Totes, però, són històries molt simpàtiques, ambientades en una Austràlia profunda i salvatge, que tenen com a protagonista al mateix narrador i els tipus amb qui es va trobant per a fer diferents reportatges. Ah, i una fauna diferent de la nostra (molt atractiva i força més perillosa). En la majoria de les narracions s’intueix una anècdota originària vertadera, que després, amb l’exageració, s’ha convertit en una història divertida. Gairebé sempre amb un punt d’excés, però funciona prou bé. Si us ha agradat Gerald Durrell, o xaleu amb relats que combinen natura i diversió, us ho passareu bé amb aquest llibre.

by

El mar de l’estiu

Les recomanacions musicals d’aquest blog mai m’han defraudat (escric amb els Weepies de fons). Quan el seu autor parla de llibres també acostumem a coincidir, potser perquè un bon llibre i una bona cançó han de compartir moltes coses.

Per això, tan aviat com em va caure a les mans, em vaig llegir Helena o el mar del verano, de Julián Ayesta (Acantilado, 2000). És un llibret amb la perfecció prodigiosa d’una joia ben tallada o un rellotge d’orfebreria preciosa. En unes poques planes s’hi encabeixen, sense amuntegar-se, una prosa deliciosa, els aromes i colors -la llum!- dels estius de la infància, remors presents al fons de la memòria de cadascun, ambients pintats amb precisió en poques ratlles de diàleg, i personatges de veritat, i una història d’amor subtil, i un humor finet, finet… Una sorpresa, un tresor, un flascó d’essències per destapar, no us el perdeu.