Una cursa de trineus mítica

Hi ha indrets que immediatament evoquen l’aventura, com Alaska. Encara més si el nom ve acompanyat de paraules exòtiques, d’aquelles que als lectors amb fam de paisatges oberts ens fan brillar els ulls: múixer, husky, Iditarod… Per si no ho sabíeu, la Iditarod és la cursa de trineus més famosa del món. La competició actual és un invent contemporani i espectacular. Però, des de finals del segle XIX, un grapat de valents corredors, amb els seus cobles de gossos, han recorregut els gairebé 2.000 quilòmetres que separen Anchorage de Nome, al mar de Bering. A Estrella Negra, Brillante Amanecer (reeditada per Noguer el 2011), del mestre Scott O’Dell, la narració té encara més motius per enganxar. Hi ha les descripcions, és clar, molt versemblants. Per a mi destaca qui ens explica la història, una noia esquimal de disset anys, que ha de substituir el seu pare en el guiatge del trineu. Trobarà amics i competidors, s’enfrontarà a llops, a ants, a tempestes de neu… I es coneixerà una mica millor a ella mateixa. Un detall que pot animar a la lectura a alguns nostàlgics: en Fèlix Rodríguez de la Fuente va patir el seu accident mentre seguia aquesta cursa.

La llibreria sobre rodes de Christopher Morley

Els llibres sobre llibres, sobre llibreters o sobre lectors fan una gràcia especial als que tenim el mal de la lectura (els que parlen d’escriptors també una mica, però no tant, perquè la cosa es complica). La fotografia de coberta de La librería ambulante,de Christopher Morley (Periférica, 2012) és una invitació a llegir-lo, tot un encert de l’editor (una bona coberta és un avantatge difícil de superar, de moment, pels eBooks). En llegir les aventures de la soltera i ja madura Helen McGill, que un dia fa un cop de cap i compra el Parnassus (una mena de caravana-llibreria, amb la seva euga, el seu gos i el seu encant) al simpàtic Roger Mifflin, veus que no t’han enganyat. Durant els tombs que van donant pel món rural nord-americà de principis del segle XX viuen unes aventures simpàtiques, jo diria que càndides i ingènues, però de bon llegir. El llibre entreté amb amabilitat, i presenta de forma positiva l’afecció per llegir, i això està prou bé.

Tresors perduts, aviat a les llibreries

Hi ha una alegria que els escriptors i la gent que hi conviu coneixen bé: és aquella que esclata quan arriben a les seves mans els primers exemplars impresos d’un nou llibre. Si el llibre és el primer, la joia és difícil de descriure sense caure en la sensibleria, així que us ho estalvio. Jo he obert fa poc la caixa que contenia els exemplars per a l’autor de Tresors perduts, el meu nou llibre, el primer que publico en solitari. L’ha editat Oxford University Press a la col·lecció L’arbre de la lectura, i ho ha fet simultàniament en català i en castellà. Un luxe, més si tenim en compte que la traducció (al castellà) és d’en Toni Cassany. Encara que apareix en una col·lecció juvenil, crec que el caire humorístic farà el llibre atractiu a lectors de totes les edats.

Un breu resum. En Santi i l’Oriol acaben el curs a la universitat amb una sorpresa desagradable: durant l’estiu els dos amics hauran de fer un treball per al professor Folch, el més antipàtic de la facultat. Aquesta mala jugada els obliga a canviar un apassionant viatge en tren per tota Europa per un ensopit estiu a L’Arbreda, un petit poble de Tarragona. Per fer el treball emprenen un negoci de veritat: una empresa d’excursions i esports d’aventura al plàcid i avorrit poblet. El que no saben és que aquell estiu hi haurà més gent rondant per l’Arbreda i les seves rodalies, buscant tresors robats pels Nazis i despertant velles històries de la Guerra Civil i de la 2a Guerra Mundial. El que semblava un treball acadèmic impropi de l’estiu els conduirà a una expedició a les muntanyes a la recerca de tresors perduts.

Retorn a l’illa de Tökland

Ara fa molts anys que vaig llegir El misterio de la isla de Tökland, de Joan Manuel Gisbert (Planeta, 2010). Encara recordo la grapa del seu inici, amb un plantejament brillant; els enigmes que el protagonista havia de resoldre per seguir avançant, d’una imaginació i originalitat que em van sorprendre molt; també tinc present l’hàbil combinació de registres literaris, per la seva varietat i l’encert; entre tan bones qualitats, el final em va semblar un pèl per sota del bon nivell de la novel·la. És un dels meus clàssics juvenils, un d’aquells llibres de la col·lecció fantàstica d’Espasa Calpe que tan bones hores em van fer passar.

El mar de Baroja

Si hagués de triar entre els llibres d’en Pío Baroja per recomanar-ne un, probablement començaria amb Las inquietudes de Shanti Andía. N’he llegit més, i alguns m’han agradat molt, altres no tant. Com sempre, la recomanació depèn del públic, però un jove amb ganes d’aventures i amb desigs de navegar pel mar i per la vida, trobarà en aquesta novel·la una singladura emocionant i la salabror a cada pàgina. Una mostra:

—Vamos a tener lluvia—dijo el patrón señalando la luna, rodeada de un halo rojizo.

El viento, que había saltado a otro cuadrante, se hizo fuerte al avanzar la noche, y pudimos navegar de nuevo. Las velas, ahora retemblaban, se impacientaban, se enfurecían, tenían cóleras de algo vivo, brillaban muy blancas a la luz de la luna. El barco marchaba jugueteando entre las olas negruzcas, llenas de reflejos, de blancos meandros de espuma: unos, regulares; otros, desgarrados y rotos.

A los lados del barco el agua producía un murmullo, interrumpido por el estruendo de algún golpe de mar: cuchicheo misterioso y monótono. Las espumas, fosforescentes sobre el lomo negro de las olas, parecían tritones luminosos que nos perseguían jugando (Las inquietudes de Shanti Andía).

Kim de la Índia

De vegades he recomanat Kim, de Rudyard Kipling, i no ha acabat d’agradar. Em sap greu, perquè Kipling em sembla una gran escriptor, i crec que Kim és una molt bona novel·la. Potser necessita joves lectors una mica madurs, com a joves i com a lectors. Perquè és prou llarga, i d’una riquesa de contingut que demana sensibilitat. Els elements de la trama són molt atractius: el protagonista adolescent, molt ben caracteritzat, una mena de “pícaro” trempadíssim, eixerit com un pèsol; secundaris tan memorables com el monjo hindú; una història aventurera i viatgera, amb perills, emocions, i fins i tot espies; tot en el marc d’un país com la Índia colonial, exòtic i colorista, bullent de vida, descrit magistralment, com Kipling sap fer tan bé. En definitiva, em sap greu quan he errat el consell per no encertar el qui o el quan, perquè el llibre és tot un clàssic per no perdre’s.

Un llibre còsmic de veritat

Després de llegir aquesta recomanació, no vaig dubtar-ho gens: havia d’aconseguir com fos Còsmic (Cruïlla, 2009), de Frank Cottrell Boyce. Una vegada més, he agraït el bon ull del conseller. Com que la seva ressenya és prou clara, seré molt breu: en Frank Cottrell ha escrit una perfecta novel·la infantil d’aventures, amb elements de ciència ficció; alhora, ha fet un exercici brillant d’humor, exemplar en l’ús del diàleg i les descripcions (quines comparances tan genials!), i carregat de valors. Però sobretot, com diu a la dedicatòria, ens ha regalat un llibre inoblidable “sobre la màgia de ser pares”. Ah, i és un fart de riure. Còsmic, de veritat!