El capote de Gogol

capotePer aprendre a escriure, com en tantes altres coses, el millor és fixar-se en un mestre. Nicolai Gogol ho és, i el seu conte El capote (Nórdica, 2008) és una obra perfecta. De tan curta, parlem d’essència narrativa. M’agradaria escriure un argument així, descriure uns personatges com els seus, redactar les seves frases rodones, provocar totes les sensacions que ell provoca i dominar els recursos com ell ho fa. I a més, ens té tan clissats, als pobres homes que som… L’edició, com ja va sent habitual en Nórdica, una meravella. Magnànima.

Anuncis

La meravellosa història de Peter Schlemihl

La maravillosa historia de Peter Schlemihl, d’Adelbert Von Chamisso (Nórdica, 2008) no és una obra nova, perquè l’autor és un romàntic alemany del segle XIX, i ja en vida de l’escriptor va ser un títol d’èxit. Lo nou és l’edició de Nòrdica, tan acurada com sempre. És una narració aconseguida, un conte de ritme impecable, amb una profunditat de lectura gens infantil (i ensems, tan actual). El pobre Peter, sense pensar-s’ho gaire, ha canviat la seva ombra per una bossa que sempre està plena d’or. Quin bon tracte, si no li demanessin l’ànima quan vol desfer el negoci! Com sempre, la ressenya de Bienvenidos a la fiesta va molt més enllà que la meva.

L’home que plantava arbres

Un relat breu molt adient per aquestes dates: L’home que plantava arbres, de Jean Giono. És una narració positiva, que deixa clar que cal pensar bé per encertar, i ajuda a fer-nos creure que tenir un món millor està a les nostres mans (a les dues de cadascun). M’està agradant força el Cercle de Viena, la col·lecció de narrativa que va endegar ara fa un any l’editorial Viena, i que recull clàssics moderns com aquest, tan difícils de trobar.

Jo sé un castell a no sé on

Jo sé un castell a no sé on:
un rei quiet a dintre hi resta,
s’està amagat a un lloc pregon
i no surt mai a la finestra.
Té un munt de coses tot voltant
entre invisibles sentinelles;
cent remoroses fontanelles
pel sostre avall van regalant.
I allò que han vist amb ull ben clar
entre els estels de tant mirar-ho,
al rei ho baixen a contar
i mai no acaben de contar-ho.

No sé què m’agrada més, si el misteri que envolta aquest poema de l’Enric d’Ofterdingen, de Novalis; o la traducció de Joan Maragall, que marca, amb el ritme i la rima, la candidesa d’un conte infantil.

Escriure llarg

Per a mi, l’estiu sempre ha sigut el temps d’escriure llarg: d’acabar bé els contes, de treballar a fons els articles, o de fer una novel·la. Durant el curs, només arribo a escriure curt: redactar una carta, contestar un mail, i (últimament) actualitzar el blog. Ja veurem què passa aquest primer estiu de Kokamuskes: si no puc escriure llarg, deixaré d’escriure curt.

Una novel·la escrita amb cisell (Ignacio Aldecoa)

El fulgor y la sangre (Espasa-Calpe, 1996) és una novel·la d’Ignacio Aldecoa, una de les millors obres llargues de l’autor (els contes són excepcionals, però no m’agrada comparar gèneres diferents). És una novel·la de descripcions minucioses i diàlegs tallants, com tants textos de la narrativa espanyola dels 50, que semblen esculpits en una pedra duríssima. La història va augmentant la tensió, com si l’autor anés carregant elèctricament les planes del llibre amb el frec de les paraules aspres. Una caserna de la Guardia Civil; la notícia d’un guàrdia mort (però… quin?); les dones que esperen saber, neguitoses, enfrontades, si han esdevingut vídues… I molta calor, i molta pols. Aldecoa descriu magistralment.

(La foto, de l’Àlex, ha provocat el post. Gràcies!)