La naturalitat d’en Folch i Torres

caricaturaM’agrada aquesta manera d’entendre la literatura, la que Ramon Folch i Camarasa veu en el seu pare i que es podria dir d’ell mateix. Llàstima que no surti tota l’entrevista aquí, però paga la pena una visita.

Jo no sóc crític, sóc fill. Però sóc escriptor i això em dóna un cert dret també a jutjar l’obra literària de Folch i Torres. Jo, cada vegada més, em quedo… admirat -potser és una paraula molt gran-, però… em quedo amb un sentit, sí, amb un sentiment d’admiració davant de la manera d’escriure del meu pare que era d’una gran fluïdesa, d’una gran naturalitat. Potser a vegades no era tan pur com podien ser altres escriptors més curosos, diguem-ne. Però era d’una absoluta naturalitat. En sabia molt. El diàleg el dominava perfectament. I llavors és clar, la part descriptiva és on es revela o es torna a revelar, diguem-ne, l’escriptor de raça. I fa unes descripcions de paisatge, que a vegades ell no havia ni vist, que són una veritable petita joia literària.

Anuncis

Essència de novel·la negra

– Aquell del cotxe és el Murmuri –em va dir Bill Quint.
Vaig mirar més enllà del forçut i vaig poder veure el perfil de Thaler. Era un home jove, petit i moreno, de faccions afavorides i tan regulars que es diria que estaven encunyades.
– És atractiu el noi -vaig dir.
– Pot ser -va dir l’home de gris-. També ho és la dinamita.

 
És un fragment de novel·la negra, és clar. Em penso que condensa, en poques ratlles, molts elements del gènere: descripcions sòbries i nítides, molt visuals; diàlegs secs i carregats d’ironia; cotxes, vestits grisos, gàngsters i policies perdonavides… L’autor és el mestre Dashiell Hammett, a Collita roja.

Una novel·la escrita amb cisell (Ignacio Aldecoa)

El fulgor y la sangre (Espasa-Calpe, 1996) és una novel·la d’Ignacio Aldecoa, una de les millors obres llargues de l’autor (els contes són excepcionals, però no m’agrada comparar gèneres diferents). És una novel·la de descripcions minucioses i diàlegs tallants, com tants textos de la narrativa espanyola dels 50, que semblen esculpits en una pedra duríssima. La història va augmentant la tensió, com si l’autor anés carregant elèctricament les planes del llibre amb el frec de les paraules aspres. Una caserna de la Guardia Civil; la notícia d’un guàrdia mort (però… quin?); les dones que esperen saber, neguitoses, enfrontades, si han esdevingut vídues… I molta calor, i molta pols. Aldecoa descriu magistralment.

(La foto, de l’Àlex, ha provocat el post. Gràcies!)