“Incerta glòria” s’ha de llegir, al menys, dues vegades

Avui, qui recomana llibres té més crèdit que jo, perquè és una escriptora de l’alçada d’un campanar. Copio, d’una carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales:

Estimat amic Sales: acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica, “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra… Encara no m’he refet d’aquesta lectura. (6 de gener 1963).

Podeu seguir llegint la resta de la carta aquí. Si tot va bé, abans de Nadal contestaré en nom d’en Sales, amb una carta seva a la Rodoreda sobre La colometa, el primer títol de… és clar! Un xic de paciència, però aquestes cartes creuades són lliçons d’escriptura, d’edició, de crítica.

Anuncis

L’oda infinita de Maragall

Fa pocs dies he rellegit l’Oda infinita de Joan Maragall. Per al meu gust, és un bon poema sobre la vocació poètica, una teoria literària en vers, una brillant declaració d’intencions. Recordeu l’inici solemne i grandiós?

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Potser per l’ús de la primera persona, o per la magnitud semblant dels cants misteriosos, o per la identificació total entre vida i poesia, m’ha vingut al cap la Rima I de Gustavo Adolfo Bécquer:

Yo sé un himno gigante y extraño
que anuncia en la noche del alma una aurora,
y estas páginas son de ese himno
cadencias que el aire dilata en las sombras.

També és una declaració d’intencions, un text metaliterari. Tots dos comparteixen, és ben clar, un aire romàntic i idealista. Malgrat les diferències (que hi són) i les preferències (que també hi són), penso que resulten especialment adequats per obrir la porta de la poesia als que tot just s’inicien en la seva lectura i comentari.

No sóc pas mestre

Un amic m’ha dit, no fa gaire, que li agrada aquest blog, però que les ressenyes són massa curtes. Li contesto aquí mateix: primer de tot, agraint l’elogi; i tot seguit, dient-li que només té raó a mitges. Habitualment no faig ressenyes, per això escric tan poc. Una ressenya és un examen crític més o menys llarg, més o menys elaborat, que permet fer-se una idea completa d’un llibre més o menys recent: temàtica, argument, virtuts, defectes… Això porta feina, i jo no la faig (habitualment). Hauríem de buscar un altre nom per al contingut d’aquests posts: suggeriments literaris? notes crítiques? Crec que ni això, em limito a compartir unes impressions de lectura.

Una ressenya bona és, per exemple, aquesta sobre els Dotze mestres de Maurici Serrahima. Jo, d’aquest nivell (i llargada) en faré poques…

Crítiques amigues

Un dia, tot parlant amb un gran lector, per aquelles vel·leïtats de les converses, van sortir a dir les obres literàries d’un conegut comú. Quan vaig esmentar que jo encara no les havia llegit, em va dir afortunat. Després, quan ja no hi era, vaig pensar: “què en deu opinar, de les meves?”. Això de la humilitat s’aprèn per capítols… Afortunadament, d’aquest lector he rebut crítiques sinceres, que sense ofendre assenyalen les pegues. Sé què pensa i li ho agraeixo. Jo em proposo fer igual amb els escriptors amics: si l’opinió és franca i clara no ha de ferir.