Ocells, arbres, flors i bons escriptors

Pintura de Mercè Rodoreda

Em penso que era Aristòtil qui, en parlar de l’art, feia una explicació en què es combinaven la bellesa del món, l’admiració dels homes i la voluntat d’imitació. Ara tampoc vull fer un repàs de la filosofia que vaig estudiar, perquè la filosofia, els seguidors del blog i jo en sortiríem malparats. Però, en una d’aquelles il·luminacions que de vegades tenim els lectors, he descobert que els escriptors que més m’agraden són uns experts contempladors de la naturalesa, i això m’ha fet content. Una llista exhaustiva seria molt llarga i pedant, però deixo aquí alguns noms perquè hi penseu una mica. A mi em van ensenyar els noms dels peixos de roca alguns bons amics gironins, ben arrelats i lectors amb fonament: ja vaig dir fa temps que entre una immersió a les cales de Begur i una capbussada a les pàgines d’en Ruyra no hi ha molta diferència. O què me’n dieu de l’escriptor i editor Joan Sales, tan ben tractat en el seu centenari, que podria afegir als seus títols el d’ornitòleg afeccionat (compteu els ocells que volen per les pàgines d’Incerta glòria). La Mercè Rodoreda tenia desfici per les flors, ho saben bé els que han llegit les seves cartes o coneixen l’entranyable jardiner de Jardí vora el mar. Per acabar, una debilitat personal: l’enamorat de les plantes que era Tolkien, que va cobrir el seu món fantàstic amb les ombres d’arbres tan mítics com els seus herois imaginaris, i el va perfumar amb un esplet d’herbes remeires.

“Incerta glòria” s’ha de llegir, al menys, dues vegades

Avui, qui recomana llibres té més crèdit que jo, perquè és una escriptora de l’alçada d’un campanar. Copio, d’una carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales:

Estimat amic Sales: acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica, “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra… Encara no m’he refet d’aquesta lectura. (6 de gener 1963).

Podeu seguir llegint la resta de la carta aquí. Si tot va bé, abans de Nadal contestaré en nom d’en Sales, amb una carta seva a la Rodoreda sobre La colometa, el primer títol de… és clar! Un xic de paciència, però aquestes cartes creuades són lliçons d’escriptura, d’edició, de crítica.

Una petita sensació de victòria

Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.

Mercè Rodoreda, pròleg a Mirall trencat.

Hi ha escriptors que escriuen bé sobre com escriure. Sales n’és un, Pla un altre. I també Rodoreda. La cita l’he tret d’aquí.