Una prosa preciosista

http://www.flickr.com/photos/carmen_sanchez_de_toro/3597061663/La prosa de Gabriel Miró és elegant i preciosa, o potser preciosista. És un narrador poeta, que s’encanta en el que veu i acaba explicant poc, o lentament. Però cada paràgraf es paladeja, les paraules sorprenents, com rescatades d’un oblit pregon, van sortint al pas dels ulls. Un exemple:

Asaf descansó el cántaro en la caliente pedriza de la rambla, y quedóse mirando el camino que subía, socavado entre escombros y cardenchas, hasta la Puerta de los Esenios. El agua temblaba en los labios de la vasija, agua gozosa y penetrada de claridades; dentro tenía color de panal; y a veces se trocaba en azul de la mañana.

Gabriel Miró, Figuras de la pasión del Señor (Guadarrama, 1969).

Anuncis

Aigua, aigua

Aigua, aigua, que fa la vista clara. Quantes boques cridaríem la dita, en aquests temps de sequera. M’encanta el refranyer català-castellà, és una plana molt ben feta: completa, precisa, seriosa, fàcil de consultar… Una bona eina a l’hora d’escriure, per aprendre maneres de dir ben nostres.