Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Em sembla haver sentit dir a en Jordi Sierra i Fabra (més aviat ho hauré llegit) que la seva obra, i mira que és extensa, no és fruit d’una gran imaginació, perquè d’històries bones n’hi ha moltes: la vida ens les va oferint constantment. Crec recordar que ell afirmava treure els arguments dels seus llibres de les notícies dels diaris. Tot això que dic s’hauria de contrastar, perquè parlo de memòria. Podeu llegir algunes de les entrevistes que li han fet, jo les trobo molt interessants.

La història de Kafka i la nina que se’n va anar de viatge (Empúries, 2009) no surt de l’actualitat periodística, sinó d’un episodi molt emotiu dels últims anys de vida de l’escriptor. A partir d’una anècdota, l’amistat de l’autor Txec amb una nena que ha perdut la seva nina, en Jordi Sierra desenvolupa una novel·la amb un encant especial. Perquè és senzilla, bonica, d’una sensibilitat i un ritme que atrapen el lector. No en puc desvetllar gaire cosa, perquè és breu i guanya molt quan la descobreix el lector: proveu-ho.

Anuncis

“Incerta glòria” s’ha de llegir, al menys, dues vegades

Avui, qui recomana llibres té més crèdit que jo, perquè és una escriptora de l’alçada d’un campanar. Copio, d’una carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales:

Estimat amic Sales: acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica, “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra… Encara no m’he refet d’aquesta lectura. (6 de gener 1963).

Podeu seguir llegint la resta de la carta aquí. Si tot va bé, abans de Nadal contestaré en nom d’en Sales, amb una carta seva a la Rodoreda sobre La colometa, el primer títol de… és clar! Un xic de paciència, però aquestes cartes creuades són lliçons d’escriptura, d’edició, de crítica.

Un editor catalitzador

Joan Sales em sorprèn cada dia més. Com a escriptor, després de llegir Incerta glòria (que ja tindrà el seu comentari), no m’havia de demostrar res més. Però la seva tasca d’editor i confident, la capacitat per generar bona literatura al seu voltant, el converteixen en un veritable catalitzador. Per fer-se’n una idea, aquest fragment:
Hi sóc tot sol sense cap propòsit d’amagar cap ou o embolicar cap troca, sinó intentant tot simplement d’escriure allò que penso i sento amb el meu cap i amb el meu cor, que és l’única originalitat en que crec.
(Sebastià Juan Arbó, L’espera, carta-pròleg a l’editor Joan Sales, Barcelona, 1967).

Lletres tocatardanes

M’ha divertit molt aquest comentari d’en Josep Carner, sobre el (mal) costum de no contestar puntualment les cartes. Quina elegància, quina finesa… O quina mala idea!
 
El meu amic S. acaba de contestar a una lletra que jo vaig adreçar-li fa un any i mig. Li estic infinitament més agraït que no pas si m’hagués contestat a les 24 hores. Contestar a les 24 hores, és voler-se treure del damunt una obligació. Contestat al cap d’un any i mig és un fenomen extraordinàriment més delicat…
 
(De Les bonhomies i altres proses).
Aquí trobaràs el fragment sencer, compensa llegir-se’l.

Flannery O’Connor, una escriptora amb ofici

El hábito de ser (Sígueme, 2003) es l’epistolari de Flannery O’Connor. Va ser la meva primera lectura d’aquesta escriptora nord-americana, i vaig pensar: si les cartes són així de bones, com seran els contes? Després vaig llegir els contes i, és clar, eren boníssims (ja en parlaré més endavant). Sobta que una jove malalta, que gairebé no es movia de casa (Andalusia: una casa ben peculiar, del sud profund, amb una mare grangera i una munió de paons que criava l’autora) arribés a aquest grau de saviesa. Saviesa humana i literària: viu l’escriptura com una vocació total, i exerceix la professió amb una excel·lència que he vist molt poques vegades.

Cartes plenes de vida

Ahir recomanava un “llibre de llibres”. Avui, un de llibreries i llibreters: 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff (Empúries, 2002). Una escriptora nord-americana compra llibres vells per correu a una botiga londinenca, situada a l’adreça que dóna títol a aquest recull de cartes. No és cap novel·la, i té la força de les pàgines viscudes. La correspondència que mantenen la geniüda escriptora i el personal de la llibreria ens va presentant uns personatges plens d’humanitat. Alhora, des del prosaic dia a dia se’ns mostra una part important de la història del segle XX. Un document excepcional, colpidor en la seva senzillesa i naturalitat.