L’enganyapastors a “Incerta glòria” de Joan Sales

 

Paukstelis - b.gliwa CC

Enganyapastors (Caprimulgus europaeus) B. Gliwa

Es ben sabut que, a les fosques, els humans ens hi veiem menys. Per això l’enganyapastors és un ocell difícil d’observar, perquè té el costum de moure’s al capvespre i a la nit. Bon costum, si considerem que el camuflatge és la seva principal estratègia de protecció. Podem passar pel costat del seu niu i no adonar-nos de la seva presència, perquè ell no es mourà si no cal. És un ocell més fàcil de sentir que de veure, i probablement l’haurem escoltat alguna nit de primavera o d’estiu al camp (si no estem avisats, sense reconèixer-lo, perquè fa una remor més semblant a un artefacte mecànic que al cant d’un ocell). Per tot això, d’alguna manera l’enganyapastors és un ocell per a iniciats. Que en Joan Sales el conegués i el descrivís tan bé em va emocionar. No diré sorprendre, perquè a mida que s’avança en la lectura d’Incerta glòria es descobreix que l’autor és un escriptor ornitòleg… Un boig més!

Vaig estar-me en aquell lloc fins ben entrada la nit. Un ocell nocturn -potser un enganyapastors- lliscava més que no pas volava, tant ho feia arran de terra: s’aclofava a terra enmig del camí com si m’esperés i quan jo m’atansava reprenia de sobte el seu vol, silenciós com el d’una arna.

Joan Sales, Incerta Glòria (Club Editor).

Anuncis

Ocells, arbres, flors i bons escriptors

Margarida

Pintura de Mercè Rodoreda

Em penso que era Aristòtil qui, en parlar de l’art, feia una explicació en què es combinaven la bellesa del món, l’admiració dels homes i la voluntat d’imitació. Ara tampoc vull fer un repàs de la filosofia que vaig estudiar, perquè la filosofia, els seguidors del blog i jo en sortiríem malparats. Però, en una d’aquelles il·luminacions que de vegades tenim els lectors, he descobert que els escriptors que més m’agraden són uns experts contempladors de la naturalesa, i això m’ha fet content. Una llista exhaustiva seria molt llarga i pedant, però deixo aquí alguns noms perquè hi penseu una mica. A mi em van ensenyar els noms dels peixos de roca alguns bons amics gironins, ben arrelats i lectors amb fonament: ja vaig dir fa temps que entre una immersió a les cales de Begur i una capbussada a les pàgines d’en Ruyra no hi ha molta diferència. O què me’n dieu de l’escriptor i editor Joan Sales, tan ben tractat en el seu centenari, que podria afegir als seus títols el d’ornitòleg afeccionat (compteu els ocells que volen per les pàgines d’Incerta glòria). La Mercè Rodoreda tenia desfici per les flors, ho saben bé els que han llegit les seves cartes o coneixen l’entranyable jardiner de Jardí vora el mar. Per acabar, una debilitat personal: l’enamorat de les plantes que era Tolkien, que va cobrir el seu món fantàstic amb les ombres d’arbres tan mítics com els seus herois imaginaris, i el va perfumar amb un esplet d’herbes remeires.

Sense vergonya

Al blog de #naturaurbana es parla sovint de contemplar la natura urbana: ocells, plantes, insectes, l’estat del cel… Som els homes, creadors i habitants de les ciutats, els que observem els nostres companys d’hàbitat. Ells, amb millors o pitjors disposicions, ens deixen fer. Capgirant una mica la situació, hi ha un altre exercici que podria ser divertit… però no caldrà que el feu, només us recomano que l’imagineu.

Penseu si no resultaria entretingut seguir pel carrer un d’aquests naturalistes urbans, que col·laboren amb #naturaurbana o piulen al twitter les seves observacions. Anar un dia darrere seu podria convertir-se en tot un espectacle. Perquè en alguns moments s’aturaria sense avisar, en mig del carrer. Vosaltres, espiant-lo d’amagatotis, no sabríeu si s’està fixant en un detall inadvertit per a la resta de vianants, o si potser s’ha parat a escoltar una fressa inaudible. Què me’n diríeu del típic ocellaire, que va fent un carrer arbrat al ritme d’un estol de mallerengues, canviant d’un arbre a l’altre a estirabots? Què pensaríeu del llampat que cada matí surt en pijama al balcó i fotografia el no res (o potser el cel?) amb un somriure?

Després d’astorar-vos amb totes aquestes bogeries, i d’altres que m’estalvio, podríeu plantificar-vos davant seu, creuant els braços i posant cara de mare farta del seu fill adolescent. Hauríeu de preguntar-li: no et fa vergonya? Que ja ets grandet! Aturar-te al mig del carrer, mirant al cel com un babau, a punt de partir-te el coll! ; quedant-te estona i estona quiet, al costat d’un arbust, fixant-te en ves a saber què? O encara més ridícul, estudiant en primer pla una branca baixa, per observar el traginar amunt i avall d’unes formigues? I què me’n dius dels dies que deixes el nas enganxat a una fulla de roser, per veure si hi ha pugons?

Jo sé el que m’agradaria contestar. Doncs, sí… potser sí que fa una mica de vergonya. Però només al principi. És que, de vegades, sense aquests posats, és difícil veure res. No pots mirar-te les formigues de lluny, ni esperar a veure els ocells que es posin ben bé davant teu, gairebé com si desfilessin en una passarel·la de moda. No es pot conèixer un arbre sense observar-ne l’escorça o la distribució de les fulles a la branca.

Si el naturalista interpel·lat fos jo, diria: vergonya, sí. Però cada vegada menys. La gent que no ens coneix de res ens mirarà estranyada, i pensarà que estem bojos… i ja està. Als que ens coneguin una mica més, els podrem explicar què fem i perquè. Ves a saber, potser també perdin la vergonya per un moment i, en acostar-se a allò que ens ha cridat l’atenció, hi acabin descobrint una meravella. I també ells es converteixin en uns desvergonyits contempladors de la natura urbana.

 Article publicat el 21/02/2012 al blog Natura Urbana

Natura urbana

Avui comença a caminar una iniciativa en la qual he col·laborat amb el meu granet de sorra (caminar, ja fa dies que camina: avui estrenem el blog). Es diu #naturaurbana, i aquest no és el lloc d’explicar-la, que per això hem fet una web: parla d’ocells, i de natura ben aprop, i de saber-la mirar… visiteu-la! http://www.naturaurbana.cat

La foto és meva, com la menjadora i el pati interior. El tallarol no.

 

 

Lectures per a amants de la natura

Fa uns mesos vaig elaborar una tria de títols que poguessin agradar a un jove naturalista i bon lector. Em va quedar una selecció de lectures per a amants de la natura (o això crec). Evidentment, té els inconvenients de totes les llistes: alguns hi trobaran a faltar títols, d’altres en veuran de sobrants, i és massa general. La seva la vaig personalitzar una mica, perquè penso que les recomanacions sempre són millors si es fan a mida. Però ara que s’acosta el dia dels ocells (aquest cap de setmana) la recupero una mica retallada i l’ofereixo a qui pugui interessar. Aviso que la temàtica natural no té sempre el mateix pes: pot estar al centre, o ser el paisatge, o una de les afeccions del personatge principal. No sempre serà una natura vista amb ulls científics, però ser-hi, hi és. A mi, personalment, m’agraden els que la combinen amb el sentit de l’humor (i n’hi ha uns quants, a qui vulgui li puc dir).

Potser no queda bé fer-ho, però tampoc està malament. Jo us recomano el Malalt d’ocells (Pagès Editors, 2002) que vàrem escriure amb en Xavier Fàbrega… ara ja fa gairebé 10 anys!

Alfanhuí, un llibre de colors

Què té Alfanhuí que fa uns anys hi dediqués aquest article, si el títol més conegut de l’autor, Rafel Sánchez Ferlosio, és El Jarama? Doncs que és una experiència lectora força impressionant, fins i tot m’atreviria a dir que sensacional, amb totes les connotacions que aquestes dues paraules poden suggerir. Industrias y andanzas de Alfanhuí és un llibre d’impressions, de sensacions, líric, ple de poesia. Alhora, una narració fantàstica i imaginativa, que apel·la contínuament als nostres sentits. Un llibre d’una plasticitat sorprenent, que vessa cromatisme pels quatre costats. Un llibre de colors.

Potser citant alguns fragments podré desvetllar una mica quina és la màgia de l’obra. Moments impressionistes que ens porten des d’una “vergüenza amarilla y fría”, a “los sordos golpes de un turbio tambor”, passant per un “olor mortecino y oscuro” , una “luz honda y amarilla” o “un brasero picón que olía a gris y a veces a incienso”. Aquests exemples són una petita part de las descripcions impressionistes, autèntiques mixtures sensorials, que omplen el relat. Són sinestèsies, en les quals barreja els sentits amb percepcions que no els corresponen.

Jo no perdria el temps i aniria directament al llibre. Però si voleu saber-ne més coses, podeu llegir la resta de l’article o un post anterior (una mena d’esborrany, el millor era el comentari d’en Frank). La il·lustració, d’en Jesús Gabán, està plena d’ocells, com el llibre.

Les estacions de Mario Rigoni

El pas del temps, a la nostra cultura occidental, mediterrània, va lligat al ritme de les estacions. Ens marquen els moments de l’any i, tot sovint, en clara al·legoria, les etapes de la vida. Potser també ens poden servir per compassar l’esdevenir de la història. A Estaciones (Pre-Textos, 2009), de Mario Rigoni Stern, veiem succeir-se les estacions i la vida plena de l’autor: vivències grans i petites, totes transmeses de forma colpidora. Des de la infància muntanyenca a l’aterridora neu de la campanya de Rússia, les flors de primavera, els amics, els ocells que venen i van… Hi ha escriptors que tenen moltes coses a dir, i aquell do especial per a dir-les, que no necessita de trames captivadores ni d’arguments elaborats. He passat els fulls com mai, com qui espera una sorpresa a cada revolt del camí, assaborint cada plana. L’obra d’un mestre, d’un savi. Un dels millors consells literaris que m’han fet en els últims mesos (tenir a la coberta un duc nival ja era prou atractiu, ho he de confessar…).