Una petita sensació de victòria

Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.

Mercè Rodoreda, pròleg a Mirall trencat.

Hi ha escriptors que escriuen bé sobre com escriure. Sales n’és un, Pla un altre. I també Rodoreda. La cita l’he tret d’aquí.

Els bells camins que no menen enlloc

Algun dia m’agradaria saber quina relació hi ha entre la manera de passejar i la forma d’escriure dels nostres autors. I dic dels nostres perquè em fa l’efecte que el vincle entre excursions i literatura és ben peculiar a la nostra cultura. M’ha agradat aquesta cita d’en Prudenci Bertrana:

No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no tot són vies utilitàries marcades en el mapa enginyades amb teodolit, profanadores de belles solituds obertes amb detestables eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i per on passa de pressa l’angoixa, la vanitat, les tristeses més horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades. Ni tot són corriols afressats per la petja de l’home que mata l’herbei, brunyeix les penyes, afetgega l’argila i mol la gresa. Entre uns i altres, com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo segueixo, els que a mi m’agraden.

Prudenci Bertrana, Els bells camins que no menen enlloc, a Proses bàrbares, 1911. Citat a Literatura catalana de 1833 a 1931.

Talent o esforç

Jo crec que escriure bé pressuposa una part de tècnica, d’ofici ben après, i que l’estil de cada escriptor és fruit d’una elaboració, d’un modelatge intencionat. Alhora, també crec que hi ha un do, un talent innat, i unes inclinacions formals predefinides. En alguns casos, excepcionals. Mireu, si no, la resposta de Caterina Albert (Víctor Català) en una entrevista de Baltasar Porcel el 1965, quan l’escriptora empordanesa comptava 96 anys i ja no es movia del llit:

– Vostè mai no ha estat un escriptor vacil·lant, sinó d’unes característiques ben definides. ¿Com va formar-se, quina disciplina s’imposà?
– Cap. Res. Sóc una persona ben simple, jo. Anava escrivint tal com sortia, i llestos.

Si és veritat, i no sembla que mentís, és molt fort. Escriure Solitud a raig…

Llaneza, muchacho

Parlant d’estil planer a l’hora d’escriure, he sentit de vegades l’expressió llaneza, Sancho, atribuïda a Cervantes i posada en boca de Don Quijote. Però, ni són paraules de Don Quijote, ni van adreçades a en Sancho. L’expressió sí que és de Cervantes i està al Quijote, però qui demana senzillesa és maese Pedro al noi de les titelles, al capítol XXVI de la segona part: Llaneza, muchacho, no te encumbres, que toda afectación es mala.

Escriure com parlem

M’agradaria escriure bé, tan bé com els autors que admiro. De vegades només puc descobrir on rau l’eficàcia del seu estil fixant-m’hi. Però altres cops deixen pistes més explícites, com aquesta d’en Joan Sales: La llengua literària ha d’acostar-se a la parlada tant com permeti la correcció i així la desenfarfega de tots els arcaismes superflus que fan tan encarcarat l’estil dels escriptors aferrats a la rutina (de la crítica a La novel·la del besavi, del doctor August Pi-Sunyer).

Ocells i adjectius

M’agraden els ocells, són bonics d’observar. M’agraden els adjectius, si estan ben posats. Per això m’agrada aquesta frase d’en Josep Maria de Segarra, a Els ocells amics: Al costat de les garses entremaliades i els esparvers lladregots, i els gaigs barroers i els ànecs golafres, hi trobeu aquelles mallerengues tan treballadores i tan pacients que fan nius que semblen un miracle.

Escriure fàcil és difícil

És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Això deia en Josep Pla, i tenia molta raó. Tot sovint, davant del text acabat de redactar, em pregunto: “i tot això… no ho podria haver dit senzill?”. Les idees que vull transmetre de vegades són com una massa informe, una amalgama de materials poc aprofitables entre els que veig brillar alguns elements de valor. Però no acabo de trobar la manera de destriar-los, i em vaig embolicant, com quan desfaig els nusos del fil de cuca. Agafo les paraules, les canvio de lloc, les combino diferent, reviso els verbs… i res. Fins que de cop (no sempre), les peces encaixen, i la idea es veu clara i elegant, com si hagués estat sempre allà. Em penso que acabo de demostrar l’agudesa d’en Pla, que tantes frases rodones i encertades va escriure. M’he posat pedant, i ell preferia un país d’analfabets que un país de pedants. Però he escrit, i m’ho he passat bé. Ja simplificaré…